El llac

3

3

La Fany va saltar del seu llit tant bon punt el sol treia el cap per la seva finestra. Havia dormit de luxe. Sabia que podia confiar en en Jordi, que escolliria un bon lloc, però havia d'admetre que l'havia sorprès per a bé que aquell indret fos molt millor del que s'havia imaginat. Ara només quedava esperar que aquell parell de burros fessin les paus, per fi.

Va vestir-se sense pressa perquè no havien quedat a cap hora en concret per trobar-se i esmorzar, a més, era molt d'hora, dubtava que cap dels dos s'hagués despertat encara. Va passar el temps pentinant-se i en veure a la pantalla del mòbil que eren les vuit tocades va obrir la porta de la seva habitació per sortir a buscar els seus dos amics. Va fer un parell de copets suaus a la fusta de la porta del costat i va espera que en Jordi tragués el cap amb cara de son, però perfectament vestit i preparat per menjar-se el món.

—Vaig a despertar la Sílvia —va declarar tot caminant cap a la porta que quedava just al davant.

Va tornar-ho a fer, tot i que va trucar més fort perquè la Sílvia era força dormilega a banda d'estar esgotada. Va esperar, però la porta no va obrir-se. Va tornar a trucar encara més fort sentit una suau molèstia als artells, tampoc va obrir ni contestar.

—Que n'és d'estrany...

Va treure's el mòbil de la butxaca i va marcar el número de la seva amiga. A l'altra banda de la porta se sentia el to de trucada, però res més, va saltar la bústia de veu. Amb les celles arrufades va trucar un altre cop amb el mateix resultat. Va mirar-se a en Jordi preocupada.

—Potser és a la dutxa —va suggerir ell arronsant les espatlles.

—Potser sí.

—Fem una cosa, anem aquí al costat a veure si trobem res que estigui bé per esmorzar i tornem a buscar-la.

La Fany va assentir. En Jordi tenia raó, potser era a la dutxa o s'estava assecant els cabells amb l'assecador i no els havia pas sentit. No hi havia cap motiu per preocupar-se. Quan veiés les trucades perdudes s'hi posaria en contacte amb ella, tot i que potser arribarien ells abans a buscar-la. Amb energies renovades va seguir a en Jordi escales avall preparada per trobar el lloc perfecte per fer un esmorzar tranquil que afavorís un acostament entre aquells dos. Sent a prop del centre van trobar molts llocs que van semblar-los bons, finalment van decidir-se per una cafeteria petita a carrer i mig de distància. La Fany va revisar el mòbil i va sorprendre's en veure que la Sílvia no havia donat senyals de vida, no li havia tornat la trucada ni contestat al seu missatge.

—Què és el que passa?

—La Sílvia no ha contestat pas al missatge ni ha trucat.

—Bé, anem a buscar-la. Demanaré la clau a recepció.

Neguitosa va seguir a en Jordi de tornada a l'hostal. Va pujar les escales mentre ell demanava la còpia de les claus. Va trucar a la porta colpejant-la amb força, no hi va haver resposta. Un nus d'ansietat va estrènyer la seva gola, no era pas normal, per més que provés a dir-se a ella mateixa que tot estava bé i que obriria de seguida sentia que no passaria. Les passes per l'escala van fer-la apartar els ulls de la porta tancada, era en Jordi acompanyat per l'encarregat, el seu amic, i la clau mestra a la mà.

—Encara no contesta?

—No.

—Heu provat de trucar-la per telèfon?

—Sí, la Fany l'ha trucat diverses vegades, també li ha enviat un missatge que tampoc ha contestat.

L'Aleix, l'amic d'en Jordi, un noi alt i prim de cara morena i cabells negres, va assentir i va ficar la clau al pany. La porta va cedir amb facilitat deixant veure una habitació deserta.