Relatos

Aquell matí

—Bon dia, Laia— L'Eloi es va girar de cantó per abraçar-se a la seva noia i fer-li el primer petó del dia. Es va estranyar en adonar-se que no hi havia ningú estirat al seu costat. De sobte li van venir els records de la nit anterior. Com podia ser que no se'n recordés del que havia passat? S'havia passat tota la nit plorant i encara no ho havia assimilat.

Es va aixecar del llit i va anar en direcció al lavabo. Allà li van venir més records de la discussió que havien tingut feia menys de 24 hores. No sabia que estava tan unit a ella i això li feia por. Per fi s'havia enamorat d'alguna persona i ella l'havia fallat. Feia temps s'havia jurat a ell mateix no perdonar a la gent que li fes mal a part que fos algun familiar.

No sabia com no ho havia pogut veure abans. Ho havia tingut davant seu durant sis mesos. Sis fotuts mesos. L'Eloi va entrar a la dutxa i va encendre l'aigua calenta.

—Merda!— S'havia passat d'intensitat i s'estava cremant. "Ara em fa mal per dins i per fora" va pensar. Davant la seva ocurrència va somriure mentre que es començava a ensabonar el cap.

Tenia uns cabells castanys i uns ulls de color verd i ara inflats i vermells per la plorera que havia tingut recentment. Sota aquell raig d'aigua li venien imatges d'ells dos a la dutxa mentre s'ensabonaven l'un a l'altre mentre reien i s'ho passaven bé. Eren feliços.

Es va esbandir el sabó del cos i finalment va sortir de la dutxa enroscat en una tovallola. Li van venir més ganes de plorar, però sabia que havia de ser fort. Tot i que no tenia gana, va anar cap a la cuina i va agafar unes torrades d'un armari de sota el forn, un tomàquet, oli i unes rodanxes de formatge. Encara amb la tovallola agafada per la cintura, es va asseure a la taula de la cuina i va començar a esmorzar mirant cap a la paret amb el cap a la lluna.

*Em sap greu que ho hagis sabut així*

*Podem parlar si us plau??*

L'Eloi va ignorar els missatges perquè sabia que si ho feia, tornarien. I llavors se'n penediria i no compliria amb la seva pròpia promesa.

*Trucada perduda*

*Deixa'm tranquil, no et vull escoltar*

Va aprofitar i va canviar la seva foto de perfil, que hi sortien ells dos somrient a la muntanya amb una posta de sol traient el cap. També va canviar com la tenia afegida i la va bloquejar.

Volia provar el contacte zero com havien fet amics seus amb antigues parelles. De moment ja l'havia bloquejat per totes les vies de comunicació a la xarxa.

Va anar cap a l'habitació per vestir-se. Va obrir l'armari i el cor se li va tornar a encongir quan va veure la meitat buit. Era la part de la Laia. Mentre retenia les llàgrimes als ulls es va vestir i va decidir que s'havia d'animar i sortir al carrer a prendre alguna cosa.

Va baixar al garatge d'aquell bloc de pisos mediocre i va pujar al seu Audi que feia tres anys s'havia comprat. Va decidir anar a la seva cafeteria preferida. Va apujar el volum al màxim i va començar a reproduir una llista de rap en anglès.

Mentre que conduïa va veure que s'estava formant retencions. Va mirar al GPS i va veure que hi havia hagut un accident de trànsit.

Va continuar al cotxe fins que va arribar al pas de vianants on hi havia hagut l'atropellament. Es va sorprendre en veure una bossa coneguda a terra. Curiós i nerviós va aparcar al costat del cotxe de policia i va sortir de cotxe esperant no trobar-se a la persona que buscava.

—Noi, aquí no pots passar. És zona restringida— Un policia el va fer retrocedir, però ell no va fer cas de les indicacions.

—Laia?— L'Eloi va arribar al costat d'aquella bossa de color blau marí. Després d'estar forcejant amb la policia va aconseguir baixar una mica la cremallera. La va baixar suficient per veure una samarreta que li havia regalat ell pel seu aniversari feia un any.

Després de veure el que acabava de passar; es va a posar a plorar. El policia va entendre que es tractava d'algun conegut de la víctima i el va deixar estar assegut a una vora de la carretera.

—Em sap greu noi...—El policia va negar amb el cap, però l'Eloi no entenia per què el senyor de davant seu li deia això.

Per desgràcia, ho va entendre tot quan va veure una llitera amb algú tapat fins al cap. De la manta només hi sortien uns flocs de cabells rossos. Era la Laia.

"Em sap greu haver-te cridat, em sap greu no haver-te perdonat, em sap greu que ara... ja no hi siguis"

L'Eloi va pensar que dir-li a la Laia mentre se l'enduien amb una llitera. Però no va fer res. Només va plorar i amb els ulls tancats va voler-se creure que res d'allò havia passat.