Diferents cares d'una moneda

1

Reus - Barcelona, 17 anys

Amb els diners ben amagats dins la bossa, la Tània va sortir per la finestra amb cura. Un cop fora, va respirar profundament l'aire fresc del capvespre, deixant que l'olor de la llibertat l'omplís. Va saltar a la gespa i va començar a caminar sense mirar enrere, amb la ferma convicció que no hi tornaria mai més. Caminar pel carrer amb pas ferm, tot i que cada cop que sentia un soroll o veia una ombra moure's, es girava ràpidament per assegurar-se que no la seguien. Sabia que una vegada sortís del barri, les possibilitats de trobar-se amb algun conegut disminuirien, i això la tranquil·litzava. Va seguir caminant, deixant enrere les cases familiars i els carrers que havia recorregut durant tota la seva vida.

Quan va arribar a la parada de l'autobús, va consultar el rellotge del seu mòbil. Encara quedaven uns deu minuts fins que arribés el pròxim. Va aprofitar aquest temps per revisar la seva maleta, no portava quasi res, semblava mentida que hagués planejat l'escapada tota la seva vida. Dins la seva bossa només hi havia dos paquets de galetes, una mica de roba, el carregador del mòbil, els auriculars i la cartera. Es va penedir de no haver agafat una ampolla d'aigua una barreja d'emocions: por, excitació, incertesa. Però el més important era la determinació de no tornar mai més.Finalment, l'autobús va arribar i la Tània va pujar ràpidament. Es va asseure al fons, prop de la finestra, observant com els carrers passaven ràpidament mentre s'allunyava de la seva llar. El viatge va ser llarg i silenciós. No va gosar mirar els altres passatgers, només volia desaparèixer entre ells, esdevenir una més. Quan va arribar a la parada de la terminal, va baixar i es va dirigir cap a l'estació de tren, el seu pròxim destí.

L'estació de tren estava plena de gent que anava i venia, a pesar d'estar envoltada de persones la Tània se sentia completament sola. Va anar a la taquilla i, després de memoritzar que havia de dir al taquiller, va comprar un bitllet per Barcelona, un lloc on esperava que ningú no la conegués. El tren va arribar amb puntualitat i la Tània va pujar, buscant un compartiment poc ple. Va trobar un seient al costat de la finestra i es va acomodar, intentant calmar-se mentre el tren començava a moure's. La nit començava a caure i la foscor l'envoltava, fent que els seus pensaments fossin més clars. Es va adonar que havia pres una decisió molt gran i arriscada, ara ja era massa tard per fer-se enrere. Sabia que tornar no era una opció. Durant el trajecte, va intentar descansar una mica, però no podia, tampoc li venia de gust escoltar música, cosa que no passava sovint. 

Quan el tren finalment va arribar a la seva destinació, ja era ben entrada la nit. La Tània va baixar, sentint-se una mica desorientada en una ciutat desconeguda. Va seguir les indicacions fins a l'eixida de l'estació, on va trobar el petit hostal que ella ja havia localitzat per internet dies endarrere. Amb els diners que tenia, va pagar una habitació per aquella nit. L'hostal era senzill però net, i per a la Tània, aquell lloc significava un refugi temporal, un lloc per descansar abans del seu pròxim pas.

Un cop a l'habitació, va tancar la porta amb clau i es va deixar caure sobre el llit. Va sentir una barreja d'alleujament i esgotament. Va treure els diners de la bossa i els va guardar sota el matalàs, sentint-se una mica més segura mentre recolzava el cap sobre el coixí. Els nervis i l'ansietat l'havien mantingut en alerta fins ara, però en aquell moment va permetre's relaxar-se. Lentament, va començar a adormir-se. El cansament acumulat durant el dia la va atrapar i es va deixar portar per la son. 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Reus, 17 anys

La Tània va esbufegar i va llançar la maleta dins de l'habitació mentre baixava de sobre la finestra, derrotada. Era un pla estúpid, no valia la pena ni intentar-ho. Encara que no li agradés admetre-ho sempre havia tingut algú que fes les coses per ella, la cuinera, el majordom, les dones de la neteja... Era clar que no sobreviuria ni un segon lluny de les comoditats de casa seva. Cansada, va baixar al pis de baix per veure si els seus pares ja havien sopat i si la cuinera havia guardat alguna cosa per ella. Però quan va baixar, la seva mare estava seguda a la taula davant del seu pare.

-Ja era hora. Fa estona que el sopar està preparat. - Va dir amb el seu to sec habitual. 

Durant el sopar, el seu pare es va quedar callat, com si la discussió anterior no hagués existit. La Tània va menjar en silenci, sense dir ni una paraula sobre el que havia passat. La seva mare va parlar sobre coses trivials, i la tensió de l'ambient era palpable. Ningú va dir res sobre l'aniversari de la noia pèl-roja, ja l'havien celebrat amb els seus amics i familiars, amb qui tenien una relació purament superficial. Per tant, no creien que haguessin de tornar a celebrar-lo, tot i que els pares de la Tània sabien que ella no suportava els fills consentits dels seus amics, era impossible tenir una conversació amb ells, cada cop que la noia parlava, es miraven entre ells amb les celles aixecades i responien amb monosíl·labs, l'única persona d'aquell grup que era mig decent, era l'Eric, un noi que anava als sopars de tant en tant i sola riure's dels adults amb la Tània.

Quan va acabar el sopar, la noia va recollir el plat i va anar a la seva habitació. Es va deixar caure sobre el llit, sentint-se més cansada que mai. Les llàgrimes van començar a lliscar-li per les galtes, en silenci. Va mirar per la finestra, on la llum de la lluna il·luminava els carrers que hauria estat recorrent si no hagués sigut covarda. Se sentia atrapada, però també sabia que no podia fugir dels seus problemes. Amb els ulls plorosos, va tancar la finestra i es va ficar al llit, tapant-se amb les mantes. Lentament, es va anar adormint, amb l'esperança que algun dia, les coses millorarien.