Diferents cares d'una moneda

2

Barcelona, 20 anys

El dia del seu vintè aniversari, la Tània es va despertar perquè la gata vella de la Clàudia, la seva companya de pis, li esgarrapava el peu.  D'un cop suau amb la cama va fer caure a la bola de pèl encarcarada del seu llit i es va incorporar, mirant al voltant de la seva petita habitació. Amb un somriure als llavis, es va llevar i es va preparar per a un nou dia. Va agafar un moment per si mateixa, asseguda al costat de la finestra amb una tassa de cafè, deixant que els primers raigs del sol il·luminessin la seva cara abans de vestir-se amb el seu uniforme del restaurant.

El seu treball com a cambrera al restaurant prestigiós d'en Pere, s'havia tornat molt més que una feina; era una part important de la seva nova vida i tots els companys de pis hi estaven involucrats amb molta passió perquè volien que el negoci funcionés. Durant els tres anys que la Tània va estar lluny dels seus pares, va aprendre a valorar cada petit moment, cada conversa amb els clients, cada tarda compartida amb els seus companys amb qui havia creat una nova família, un cercle d'amistats que l'estimaven i l'acceptaven tal com era. Encara que no tenia molts diners i que s'havia allunyat de les comoditats de la seva casa antiga, on hi havia cuiners i majordoms, la Tània era més feliç que mai, havia trobat el seu lloc. Els seus pares van intentar contactar amb ella uns quants cops d'ençà que va marxar, però ella es va negar a tornar i ells no la van obligar a fer-ho, deien als altres membres de famílies benestants que la seva filla estava estudiant a l'estranger per justificar la seva absència, o això era l'últim que havia rebut la Tània.

La Clàudia, en Pere i en Gerard van fer una festa per celebrar l'aniversari de la seva amiga pèl-roja després del seu torn al restaurant, ella no estava acostumada a aquest tipus de celebracions. Les rialles ressonaven per tot l'apartament i la música omplia l'aire mentre el grup d'amics xerrava amb entusiasme, era completament diferent dels sopars que solien celebrar els seus pares.
Després que els seus amics cantessin l'aniversari feliç la Tània va mirar al voltant somrient i va bufar les espelmes amb la cara vermella de la vergonya que li havia fet la cançó. El grup d'amics es va fondre en una abraçada i la noia només podia pensar amb la sort que havia tingut de trobar persones com ells.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Reus, 20 anys

El vintè aniversari de la Tània va ser, una celebració discreta. Els seus pares van invitar els amics de sempre i la seva mare va preparar un sopar elegant a casa, amb un menú elaborat i una taula elegantment decorada. Però això ho feien cada diumenge, hauria semblat una quedada normal si no fos perquè el seu pare va fer una brindis en honor a la seva edat i els seus èxits acadèmics. 

Durant la tarda, els seus pares van estar insistint tota la nit amb què anés a parlar amb l'Eric, un noi que feia anys que no veia, quan eren més petits solien passar els sopars rient del comportament dels adults, però el noi havia canviat durant aquests anys. La Tània va saludar-lo amb un somriure educat i va escoltar les seves paraules amb un somriure fals, ell explicava que els seus pares tenien una empresa d'assegurances molt important, la qual ell planejava portar quan el seu pare es retirés, això era tot el que sabia dir, només va parlar de l'empresa del seu pare i del seu futur, a ella li costava esforços sobrehumans no rodar els ulls. 

Els seus pares van fer molta pressió perquè ella mostrés interès en el jove, destacant les seves qualitats i el seu prestigi familiar. La Tània va respondre amb frases educades i breus, sense expressar cap opinió clara sobre el tema. Els coneixia prou bé per saber que portar la contrària no servia de res i que era molt millor assentir i somriure a tot el que deien per evitar problemes. Era clar que els seus pares volien que els dos joves es portessin bé, la mare havia fet una "broma" sobre la bona imatge que donaria a la família si es casessin.

La vetllada va passar tranquil·la, amb converses educades, però amb un ambient tens causat per l'excessiva amabilitat i somriures forçats que els invitats es dedicaven els uns als altres constantment. Les interaccions entre "amics" eren coreografiades i dites de memòria, semblava mentida que fes tants anys que es coneixien i encara no haguessin mostrat la seva verdadera personalitat entre ells.

Quan finalment els convidats van marxar, la Tània es va retirar a la seva habitació aquella nit i es va deixar caure al llit amb una sensació de buidor. La seva vida era monòtona i repetitiva, se sentia obligada a seguir les expectatives i les normes de la seva família. Malgrat tot, va suprimir els seus sentiments i va intentar adormir-se, insistent a continuar amb la seva vida com sempre havia estat.