Problemes a Nottingham

Això només és el començament

Vet aquí que una vegada, a les afores de Nottingham un castell on hi vivia un príncep anomenat John. Era un jove de quinze anys molt presumit, que només pensava en or.

A les afores de Nottingham al bosc de Sherwood vivia un noi que es deia Robin Hood. Era un noi que sempre està disposat ajudar a qui ho necessiti, junt amb els seus amics en Tack i la Lady Marian.

Príncep John:

— Bon dia príncep, li porto l'esmorzar. — va dir el xèrif, un dels millors amics del príncep.

— Bon dia, necessito un vestit nou per la meva germana Blancaneus, ja que ve ha visitar-nos i vull fer-li un gran regal! — exclama el príncep.

— Vostra germana ve a visitar-lo i no m'havia fet arribar aquest missatge... Ara fare la volta pel poble i buscaré les millors teles per fer el millor regal del món. — va dir el xèrif, entusiasmat.

Robin Hood:

— Bon dia amics meus! Toca anar a fer una volta pel poble — diu en Robin.

— Ja?! És molt d'hora... No podem dormir una mica més? — es queixa el Tuck, un noi alt i fort però molt cansat.

— Tuck sempre estàs igual! Sempre dius de dormir una mica més però saps que no podem! –- exclama la Marian una mica empipada.

— Nois pareu de discutir! Tack aixeca't i vesteix-te, que en 15 minuts sortim — diu en Robin.

— Buff... D'acord. –- sospira en Tack.

El xèrif donava la volta per el poble dalt del seu majestuós cavall (blanc i negre, amb unes trenes i un picarol) quan va veure dos germans que juguaven amb una tela de color or i una altra blau marí. El xèrif s'hi va apropar:

— Vailets com us dieu? –- va preguntar amb una veu ronca.

— Jo Hansel. — va dir el noi.

— I jo Gretel. — va dir la noia.

— Quins noms tan bonics! — va dir el xèrif.

— Gràcies! — va dir la Gretel.

— Em sap greu dir-vos que les teles me les tinc que endur— va riure el xèrif.

— Perquè?— va preguntar la Gretel

— Que passa? — va seguir el Hansel.

— Però oi que no voleu pagar més del que cal de diners, oi? — va riure el xerif

— Noo — va respondre la Gretel.

— La vostra mare m'ha donat permís per poder endur-me les teles al castell i així no haureu de pagar tants diners — va mentir el xèrif.

— Ah si? — va preguntar la Gretel.

— Si — va afirmar el xèrif.

— Doncs té! — va dir la Gretel.

— Què fas Gretel?! — va exclamar en Hansel.

— Donar-li. — va dir la Gretel.

— Que no veus que és mentida?! — va dir en Hansel.

— No és mentida — va dir el xèrif.

— Segur. — va dir el Hansel.

El xèrif mai va arribar a respondre. Va agafar les teles i va fugir corrents. Però llavors...

En Hansel molt enfadat va agafar una pedra que tenia al seu costat i la va tirar al xèrif, donant-li a l'ull dret i fent-li una petita ferida. El xèrif, molt enfadat, no només es va endur les teles si no que també va endur-se el nen al castell.

— Robin, Robin! — va xisclar la Gretel, espantada.

— Que passa? — va preguntar el Robin, curiós.

— Doncs que el xèrif s'ha emportat el meu germà i unes teles de la meva mare al castell — va exclamar la Gretel, preocupada.

— Oh no... — va dir la Marian.

— Tranquil·la salvarem al teu germà. — va assegurar en Tack.

— Gràcies, sou molt amables. — va dir la Gretel.

— Nois, haurem de pensar en un pla per poder salvar al germà de la Gretel i les teles. — va dir en Robin.

Els nois es van dirigir a la cabanya de l'arbre amb la Gretel, on allà van estar pensant un pla durant hores.

Fins que van sentir un soroll molt fort que venia d'una caseta que hi havia al costat del riu més llarg de Nottingham. Van anar-hi corrents per veure que passava i quan van entrar a la caseta van veure una noia lligada a una cadira amb la boca tapada i el bolso al terra, com si li haguessin robat alguna cosa. La van deslligar i li van preguntar com es deia.

— Soc la Dorothy Gale. — va dir la noia. Es notava que encara li faltava una mica el aire. La Dorothy era una noia alta amb cabells castanys recollits en dues cues, un vestit blau i unes sabates vermelles.

— Jo sóc en Robin Hood i aquests son els meus amics. La Merian, en Tack i la Gretel. — va explicar en Robin, amb un somriure.

— Que hi fas aqui, tota sola? Que t'ha passat? — va preguntar la Marian, curiosa.

— Doncs estava recollint pomes. Han passat uns lladres i m'han robat totes les pomes i els diners que portava a sobre. — va dir la Dorothy amb una veu plorosa.

— Entesos... I t'has fixat en com anaven vestits els lladres o com eren? — va preguntar en Tack.

— No els hi he vist la cara pero el que sí que sé es que eren dos homes. — va recordar la Dorothy.

— Ah... No deuen ser els bandolers Jack i Jill...? — va dir en Robin.

— Qui? — van preguntar tots alhora.

— La banda de lladres Jack i Jill, dos homes que venen dels 4 mars de l'oest que es dediquen a robar i a matar. — va explicar en Robin.

— Jo he sentit a parlar d'aquests lladres. — va dir la Gretel. — Quan era petita el meu pare ens explicava històries sobre els bandolers Jack i Jill, dos nois que des de ben petits eren molt trapelles.

— Ah sí? I com ho sabia el teu pare? — va preguntar la Dorothy.

— Doncs... perquè tots anaven a la mateixa escola — va explicar ella.

— Aleshores el teu pare també és un pirata? — va preguntar la Marian.

— No del tot. El van fer fora als 10 anys... — va contestar.

Després d'aquella llarga conversa van anar al castell per informar de que els lladres Jack i Jill havien tornat al poble de Nottingham. Quan van arribar-hi i van explicar el que havia passat, el rei Jhon no els va creure ja que els bandolers Jack i Jill feia anys que no passaven per el poble (després de la mort del rei Ricard, el pare del John).

Quan van sortir del castell van anar cap a la cova i van estar pensant un pla per poder capturar als lladres.