Estem en sequera

La terra esquerdada troba a faltar la sensació de l'aigua. No recorda l'efecte que les gotes provocaven quan la tocaven, la nodrien, la feien sentir especial, estimada. Feien possible que sortís vida d'aquell lloc insípid i avorrit. Per si sol només era un tros de terra més, junts eren un equip formidable. Les persones els observaven desitjant poder formar part d'alguna cosa tan íntima. Sense la pluja la terra torna al seu estat natural, està seca, trista, qualsevol acció que passa al seu costat fa que s'aixequi i es mogui de mala gana, embrutant-ho tot al seu voltant.

L'arbre del seu costat veu com pateix, ell s'afligeix per ella, la terra és la seva font d'alimentació, de felicitat. Ell ha vist tot el camí de la seva amiga, l'ha vist en els seus millors moments i en els seus pitjors, sempre havia sabut com consolar-la, però mai s'havia trobat en la situació que té ara, l'aigua mai havia faltat.

Molt en el fons, l'arbre sempre havia volgut ser l'aigua, sentia enveja de la seva relació, a més, sabia que ell mai l'hauria deixat així, en aquest abisme de dolor. Volia anar a parlar amb l'aigua, explicar-li que la terra es mereix que la tractin com si fos l'única cosa important en la vida, i enviar-la a pastar fang. Per què al fang sí que l'estimava; o no és, el fang, terra mullada?

La terra i l'arbre estan plens d'emocions, però aquestes no poden ser més diferents les unes de les altres. Ella, que vol que l'aigua torni, que sent que sense ella no és res i no es mereix res; i ell, que desitja que l'aigua no torni mai, que no és mereixedora d'algú tan especial com la terra. Ell anhela l'amor de la terra, ell es vol convertir en l'aigua, vol deixar de ser el vell arbre, l'amic de la terra.

Avui és una nit de pluja, però la terra continua sense aigua, està mirant per la finestra, plorant, mentre el seu amic li diu que tot anirà bé, que tornarà a trobar l'amor.