La biblioteca era com un cementiri, semblava que els llibres s'empassessin les veus dels lectors per així crear un llarg silenci.
Tenia el mòbil apagat, cosa que feia que em concentrés més per poder estudiar.
Estem a època d'exàmens i no em puc permetre perdre el temps així com així.
-Adele!- sento una veu a pocs metres de mi. Entre montanyes de llibres, veig una noia de cabells arrissats i rossos. És la Chelsea. Em sorprèn que em reconegui, només ens vem veure una vegada, quan la Margaret, una de les meves millors amigues, ens va presentar.
La Chelsea és molt semblant a mi, estudiosa, i de tant en tant amb una mica de geni.
