En un racó de la sala,
amagada d'ulls estranys,
està la nostra estimada
llar de foc d'abans.
De xics solíem asseure'ns
arraulits tots junts cantant,
ens explicàvem llegendes
i ens anàvem absortant.
De nit, tota la família
ajaguda al seu costat
i el caliu ens oferíem
amb el sopar recent escalfat.
Ses flames hipnòtiques
cap a baix i cap a dalt,
com ballarines exòtiques
en un món de basalt.
Ja ningú no et mira,
ja ningú no t'empra
però sense tu, jo,
molt de temps enrere,
defallit hauria.
Ets la més vella de tots,
però et conserves igual.
Tu ens has tractat amb dolçor
i no t'ho hem sabut tornar.
Les nostre vides senceres,
d'una estació a l'altra,
tu has vist passar.
