Mirades de foc

Una identitat imperfecta

Boí era un petit poble de alta muntanya, aïllat de les gran ciutats de la costa o de les esplanades que s'estenien sota els peus de les grans muntanyes. Era menut peró amb una gran població. Tres carrers que, amb trencants, envoltaven la gran plaça central. Allà, com a totes les ciutats o pobles d'aquella època, els habitants, cada divendres feien una gran festa amb una foguera per celebrar el final del treball, sopaven, bevien, reien, ballaven i passaven una bona estona junts. Els individus d'aquell poble eren solidaris amables acollidors i carinyosos, com si no tinguessin pegues.
El dia de cada dia era dur i fred fos estiu o no i a  l'hivern acostumava nevar. Com tot infant, l'Ivonn, una petita habitant de Boí (que era un poble català romànic) el primer any que va veure que queien boletes blanques del cel ,es va sentir molt atreta i s'hi va llençar sense cap més objectiu. Peró tan sols tocar la neu, va caure estabornida al terra. Havia agafat un constipat molt fort, peró només un dels seus veïns se'n va donar conte de que, tan sols tocar-la amb el ditet del peu, la neu s'havia desfet com a mínim fins un radi d'un metre. Va callar.
Ella sempre havia estat l'ovella negre del ramat. Des de sempre. Cada vegada que nevava ella es posava malalta, peró ningú no hi prestava atenció. Com totes les persones d'aquest cruel món, la nena va créixer i créixer , i any rere l'altre anava perseguint el floc de neu malalt, que cada vegada era pitjor. Perseguia a la papallona freda de l'hivern encara que quan arribava causava la por dins del cos de la nena. No era tant diferent, i creixí com tots els altres.

Peró l'Ivonn ara tenia setze anys i tota la seva vida s'havia sentit diferent als seus estimats familiars. La seva mare igual que la seva àvia i el seu pare, tenia la cabellera rossa i la cara blanca sense cap alteració, sense cap piga. Tenien el nas allargat i punxegut i les pestanyes molt curtes. I el seu germà, ell era pèl-roig igual que el seu avi per part de mare i que la seva àvia per part de pare, peró les faccions de la cara no eren les mateixes encara que s'assemblaven. Ella semblava ser d'un altre món, d'alguna altra dimensió. Els seus cabells castanys no tenien res a veure amb els dels seus familiars, els ulls, cada vegada que es mirava al mirall els veia mes vermells, vermells com la sang viva. A la seva pell, el tendre color a cafè amb llet que la embadornia tota menys un tros, la mà dreta, on se li formaven uns dibuixos únics, fascinants, que no se'n anaven ni per art de màgia. Però aixó no és tot, altres vegades havia fugit al bosc buscant sota les pedres algun tipus de explicació, sens dubtar res, sols un impuls que l'embogia i que la feia abandonar el poble. Mai podia marxar de sobte, sempre tornava. Allà hi tenia una família que l'havia estimat com si realment fos seva, un tresor en l'ànima. Aquell poble l'havia acollit sempre i mai li havien faltat amics que l'ajudecin. Els carrerons lluminosos del poble la atreien, aquelles casetes de pedra i fusta li resultaven massa úniques i les històties i festes al voltant de la llar de foc, a la mateixa plaça on s'executaven traidors o lladres del poble l'enamoraven. Aquell dia havien tallat el cap a la guillotina a un home molt rar, semblava vell peró fort i al seu rostre un lleu somriure que se li feia estrany. Sense volguer, una mirada intensa es creuà entre els dos individus, l'home la mirava alleujat, no l'importava la mort. Era com si només amb la mirada estigués diguent-li alguna cosa. Les seves prendes no eren normals i el seu aspecte s'asemblava en certa manera al de la jove i formosa Ivonn. Per alguna cosa havia sentit aquella escalfor, aquell remordiment, una lleu fragància que resultava familiar. És per aixó que va pensar que potser era familiar seu, peró no només aixó va canviar els reptes i les coses en qué pensava. Quan aquell home la va mirar, va dir el seu nom. Una veueta li ressonava al cap i li deia que havia de marxar, que no estava segura al poblat,  que seguís l'impuls de la seva mà. Que confiés en ell i que quan arribés al poble en flames, digues que es deia Ivonn i que l'enviava el Duc Corven. Va posar els ulls en blanc durant uns instants. Sentia dolor, pena, ira i traició al pensar que podria ser el seu pare o avi o que simplement, era del seu poble natiu. Va caure al terra cansada i va pensar: masses coincidències per una nit tant serena i freda com aquella.