Mirades de foc

Camí de bosc, rondalles i històries.

Aquell matí la part sud del poblet era tranquil·la i silenciosa. El bosc estava soldat sobre les cases del costat, com si es tractés d'una sola peça i el soroll ambiental es limitava a les seves sabates, croixint a la  grava sorrenca del terra que pocs anys enrrere havia estat també bosc. Ella s'endinsà al bosc donant una última mirada al seu poble. No el tornaria a veure més en una llarg període de temps.
Els primers passos eren ferms i decidits. La cicatriu encara vermellosa, recordava als tons fills de la tardor dels arbres que ballant al vent anunciaven que el setembre intimidant ja treia el cap per l'oritzó. Encara que no fós setembre.

L'Ivonn caminava sorollosament, poc àgil, però decidida. No donava importància a res que passes al seu voltant llevat l'agut dolor que li causava la vermellosa marca que la guiava per aquell mar d'arbres que, temps enrrere, li haguessin causat inseguretat i por.Es deixa observar per les criatures del bosc que espantats no tardaven a fugir-ne i escampar la notícia. La jove ve de camí. Semblava veure com els arbres l'intimidaven, pensant que eren part de la seva paranoia.

Totes aquestes llegendes que de petits els havien dit, històries que cobren vida dins d'un gran cercle al voltant del foc del festival, eren reals?
Ella optava creure només una que la fascinava, una especial que creia com qui creu que demà sortirà el sol. Que li transmetia esperança i seguretat. El gran arbre de la vida. Aquest arbre, segons la llegenda, et dona el poder de la comunicació si  vol. I com diu  la història, es diu que "t'assigna" una segona part del teu cos. Però t'imposa unes normes clares, i tristes. Si aquesta ( la segona part del teu cos) cau malalta per l'eternitat i es mor, reneixerà de nou i segirà amb tu. En canvi, si tu mors, mor amb tú. Com qui perd un braç. Sobrevius sense ell, però no al contrari. Hi ha un fil màgic que et connecta i que no et pot separar, ni tansols és possible trencar-lo. Ella esperava trobar-lo. Però no era decisió seva. Al cap i a la fí, l'arbre de la vida no concedia aquest regal a tothom. Només a aquells els quals el destí els havia marcat un repte, només aquells que l'arbre de la vida havia triat des que eren un nadó.
Es va dirigir cansada, sense objectiu segur a trevés de l'espessor del bosc. Sense cap mapa ni orientació. Els abundants arbusts que ferien la seva fina pell cada vegada deixaven menys espai a l'Ivonn per caminar i els monstres que l'espantaven cada vegada li causaven més engoixa, peró no gosá tirar enrrere. Seguia endevant encara que l'única cosa que l'animava a seguir endavant cap al seu poble natiu era el dolorós record que tenia gravat a la seva mà. Trabava a faltar als seus germans, la mare i el pare. Volia deixar anar una força que havia mantingut durant molt de temps i que encara l'havia de retenir una mica més per no causar un incendi. La bèstia que tot ho cremava sense control i la seva identitat.