Detalls amagats

1-No sempre una arma és res dolent.

Quan acabo em miro el mirall; els resultats no estan gens malament. No em pinto ni res per l'estil. Agafo la roba, ja triada, i en cinc minuts ja estic vestida. No és res del altre mon però m'agrada com em queda, cosa poc normal en mi. Observo els cabells ondulats, m'arriben a l'espatlla des d'aquest matí i són vermells, des de fa una hora. Mels recullo en un monyo mal fet i despentinat, agafo la bossa on a dintre hi han quatre xorrades per fer volum. Engego el cotxe i em dirigeixo a la biblioteca, abans, però comprovo si la meva arma està al seu lloc, si, la tinc. Durant el trajecte sona el mòbil, ignoro la cançó repetitiva i odiosa de l'aparell. Poso el mòbil en vibració i engego la ràdio. Anuncien les desgràcies del món. Canvio ràpidament d'emissora buscant alguna on es pugui escoltar música. Finalment aconsegueixo escoltar el que volia. Canto a ple pulmó fins que aconsegueixo trobar un lloc on aparcar. Al entrar a la biblioteca molts infants em miren, segurament a causa del cabell vermell, alguns em treuen la llengua altres s'amaguen en la seva mare. Una nena rossa amb els cabells llargs i recollits amb una trena, se'm queda mirant, m'agraden els seus ulls, són liles. Porta una samarreta que em recorda a la meva cosina. Somric. Ella no es mou, ni diu res, té els ulls clavats en mi. Sense adonar-me, torno a emprendre el pas que havia tallat. Pujo les escales que donen al segon pis. Allí segueixo el passadís, en la tercera porta es pot llegir un rètol que posa "prohibit el pas a persones no autoritzades". Abans de res observo si algunes d'aquestes "persones autoritzades" que diu el rètol em veu. La resposta negativa em dona peu a obrir la porta.

A continuació em trobo amb unes altres escales, aquestes blanques, donen al terrat de la biblioteca. Molta poca gent sap com arribar aquí, jo, fa poc que sé com arribar. Per sort o per desgràcia, això encara no ho sé. Trec la càmera, la meva arma. Si, pot semblar estrany que l'anomeni arma, però no sempre és res dolent. M'encanta venir aquí, es pot dir que és un dels llocs més alts d'aquesta ciutat i es poden fer unes fotografies fantàstiques. Sento com la porta s'obre i apareixen dos nois, un de ros i l'altre morè i una noia alta i prima. Tots tres se'm queden mirant igual que jo a ells. La noia li diu alguna cosa, que jo no puc sentir, al ros, aquest riu i li dona un cop de colze.

-Que hi fas aquí?- Pregunta el noi morè. Jo no sé molt bé que dir. Què hi faig aquí? No ho sé ni jo.

-Ja me'n vaig- Responc acostant-me a ells, més ven dit, a la porta per sortir. Al passar pel costat del noi morè, m'agafa del braç, una mica agressiu. Els seus amics continuen caminant.

-Com et dius pel-roja?- Sento com afluixa la mà mentre pura electricitat em corre pel meu braç. El miro a la cara. Te el cabell rapat, deixant-se un "tupé" de costat, com la majoria de nois porten. Com que mira a l'horitzó o potser als seus amics no puc veure els seus ulls.

-Beth, em dic Beth.

-Et queda millor Bety- Em deixa anar i sense mirar-me se'n va amb els seus amics.

-Bety?baah...- remugo mentre surto de la biblioteca.