Detalls amagats

2-Una balena amb potes

Des de la finestra de la habitació puc veure gran part de la ciutat. M'agraden les altures, m'agrada veure les persones petites o els llums dels edificis quan és plena nit. 

Truquen a la porta. 

-ESTA OBERTA! PASSA!- camino cap a ella a esbrinar qui és.

-Tia saps que... QUÈ COLLONS T'HAS FOTUT AL CABELL- exclama la model. Ric sense saber que respondre.

-No tia jo no ric. 

-Doncs jo si- torno a riure, ara per la seva expressió. 

-On estan els teus altres cabells? Els llargs, rossos, ondulats? 

-Una part, a la paperera. L'altre, aquí- senyalo el cap per mostrar-li

-Bff...no se que dir-te...- diu canviant de pes d'una cama a l'altre.

-Que és el que volies explicar-me?

Les dos anem al menjador, ella s'estira al sofà, sense deixar-me lloc. Jo m'assento al terra sense cap molèstia.  

-Ah si... M'han acomiadat.- La miro sorpresa.

-Com que...?

-Si, Beth.  I saps per què?-  abans que pugui respondre, ella continua- Per tirar papers importants d'una "companya" a la trituradora inconscientment. Això si, quan ella se'n ha adonat a vingut al meu despatx i ha començat a tirar tots els documents per la finestra. Com que ella es la dona del cap ha falsificat la realitat i clar... m'han donat unes vacances permanents.

Agafa aire i continua.

-Ara t'estaràs preguntant què, per què he tirat els seus papers a la trituradora, oi?, Bé, doncs perquè quan he arribat ha embrutat la meva jaqueta de 200 euros plena de mantega de cacauet! I estava segura de que havia sigut ella! Em té enveja perquè jo estic molt bé (només falta veurem)- diu senyalant-se el cos- i ella és... una balena amb potes! 

Intento no riure, però se'm fa complicat aguantar la bomba dintre meu.

-Tia, només és una beca!

-Però si en una beca m'acomiaden...

-Així que tornaràs a venir a classe?- La idea no pinta pas malament, gens malament.

-mm...- assenteix amb el cap i agafa el comandament de la tele.

Passem l'estona mirant pel·lícules mentre sopem, fins que ens quedem adormides. 

Em desperto a les dues de la matinada, és dissabte, i m'he aixecat d'hora. Sóc gilipolles. No sé que és el que m'ha desvetllat, fins que cau un got de la cuina. Em sobresalto i miro a la Dathri  que continua dormint amb un somriure a la cara. Faig el cor fort mentre estrenyo contra mi "aquell" penjoll... que em van regalar "aquell" dia... i procurant no fer soroll camino passant les sales que separen el menjador de la que s'ha esmicolat un got. A llavors veig una fotografia amb ells.

Ella te la mateixa mandíbula que jo, el nas en canvi, clarament és el d'ell. Tothom que ens hagués conegut com una família no hauria dubtat ni un segon que soc filla d'ells. Però molta poca gent els ha conegut. I si els han conegut, jo no sé qui són.  Els records que jo tinc són confusos i en forma d'imatge. Si pogués tornar enrere ho faria, sense dubtar, per corregir tots els errors que vaig cometre l'1 de Gener del 2000. 

Agafo el gerro de l'entrada, disposada a estampar-lo en qualsevol cap que se'm posi per davant. Entro a la cuina, esperant algun ensurt. L'únic que veig són uns ulls liles en que es reflexa la lluna plena...