Cartes al fons del calaix

Punk

Escolto punk, i t'escric. T'escric des de la meva vella màquina d'escriure, per si t'interessa saber-ho. Ho faig, en part perquè em captiva el so lleugerament encarcarat de les tecles, i en part perquè em fa sentir més autèntic, més real. Com si cada lletra anés dedicada a tu i només a tu.

No puc parar de pensar en la manera com mossegaves el llapis. O en com arrugaves el nas quan no entenies el que deia el professor. O en els petits dibuixos que feies cada dia a la taula i que mai no vaig aconseguir entendre.

Paro la música i t'escric. T'escric una de les mil i una cartes que mai arribaràs a llegir. Una de les moltes (moltíssimes) cartes que acabaran amagades al calaix dels mitjons o arrugades al fons de la paperera. M'aixeco un altre cop, vaig fins al vell equip de música i torno a posar la música. Em quedo uns segons quiet, amb la mà encara sobre el botó de play. Recordo quantes vegades havies criticat el meu vell equip de música. Potser l'hauria de llençar. Potser no. Segurament és igual. Torno a seure.

Merda. He de marxar. Ni tan sols m'havia adonat que s'acabava la cançó. Voldria poder quedar-me aquí amb tu. Bé, un amb tu entre nostàlgiques cometes, però és que des del meu escriptori, mentre t'escric una carta que mai llegiràs, et puc imaginar a la teva vella butaca de pell, asseguda amb les cames creuades i els mitjons fins als genolls llegint aquest trosset de mi. Puc veure com somrius quan recordes les tardes que passàvem junts escoltant música, i també puc veure com se't desdibuixa el somriure en adonar-te que fa mesos que no escoltes una sola nota de punk. De fet, mai t'havia agradat, el punk.

Vaig tard,

Jo

Postdata: M'havia agradat mai a mi, el punk?