Cartes al fons del calaix

Jazz

Avui sona jazz, mentre t'escric. No és que l'hagi posat jo (encara no he caigut tan baix), però arriben notes somortes des del menjador. Suposo que ha arribat la Lizzie, perquè em sembla que reconec Miles Davis. Ella també et troba a faltar, crec. Últimament està molt apagada, i ni l'Emma aconsegueix animar-la del tot. Sempre que arriba a casa mira cap a la teva butaca (tots ho fem), però no hi ets. Mai hi ets.

En canvi, la casa està plena d'ombres. A cada racó on vas estar, a la teva tassa preferida, a la pila de llibres del terra de l'habitació, a la paret plena de fotos; sempre hi ha una ombra teva. Un record, un bigoti de xocolata, una tarda, el ressò d'un somriure. El teu somriure. El que il·luminava els dies més foscos, i inspirava les cançons més tristes.

Quant temps feia, que volies fugir? Tanco els ulls, i amb un esforç, esbosso la cara que feies l'última vegada que ens vam veure. Sempre havies tingut aquestes ulleres sota els ulls? Sempre havies tingut aquesta mirada trista i trencada?

Quant feia que t'havia perdut?

Perdona'm,

Jo

Torna.

Si us plau.