Un color: vermell.

II.

Un cop al súper hospital, així és com li deia jo, amb un to irònic, em va arribar la pitjor notícia amb un gust agredolç, tenia un problema cardíac, WPW ( Wolff Parkingson White) per ser més exactes. Aquelles agres paraules sortiren de la boca del metge amb una veu tan dolça que van haver de repetir-m'ho unes quantes vegades per assimilar-ho. Tenia un WPW, una vena més al cor que li dificultava fer el seu treball, això explicava tots aquells marejos sobtats, totes aquelles punyides dels dies abans... Aquella veu tan dolça va tornar a intervenir i em va explicar exactament què era el que m'acabava de dir, em va aclarir que els marejos i les "coses estranyes" que em passaven relacionades amb  el cor eren normals, eren els efectes secundaris, tot això m'ho va explicar acompanyant-se d'un dibuix força curiós, estava clar que era metge, no artista, també va dir-me que per al moment no feia falta intervenció quirúrgica, però que si anava a més, m'haurien d'operar, però per això hauria d'esperar a complir els 11 anys almenys. Després d'una llarguíssima hora parlant amb el metge els ulls m'espurnejaven, no sabia com reaccionar, només tenia ganes d'allunyar-me de tot i de tothom, d'estar sola, però no, tenia als pares a sobre com si estigués a punt de morir, cosa que clarament no m'ajudava gens.

Amb el temps van deixar de preocupar-se tant i jo vaig començar a gaudir de la vida com abans, llevat de la revisió anual, però bé, podia viure amb allò. Aquella revisió consistia en dues proves: la primera; la prova d'esforç, la de córrer a la cinta i tota aquella història, la segona; el holter, un aparell format per una mena de capseta i un conjunt de cables, la seva funció era registrar la meva activitat cardíaca durant tot un dia. 

Llevat d'això, tot tornava a la normalitat, tret dels marejos, que anaven augmentant tant d'intensitat com de freqüència, les punyides havien cessat, en comptes d'això el que em passava era una cosa gairebé indescriptible; era com si alguna cosa dins meu tingués unes ganes frenètiques de sortir i em fes mal guardar-ho, era una sensació que em feia tocar la bogeria de puntetes, com si una bomba calorífica s'esclatés al meu cor i estengués les flamarades arreu de tot el cos, des del cap fins als peus, però això no era tot, el millor venia quan aquest afecte s'acabava, el cor se'm parava en sec i la sang estava una estona a arribar-me al cervell de nou, o això pensava jo, en aquell moment passava a tocar el cel. Tot seguit, tornava a la normalitat. Així era el meu dia a dia.