Saps què és que et traeixin? Que una de les persones mes importants per tu, arribi un dia i davant dels teus propis ulls t'ho robi tot? Doncs jo sí. És descobrir que la persona més propera i que més aprecies sigui una falsa i una egocèntrica i no t'apreciï de veritat. Oblida'm van ser les últimes paraules que li vaig dirigir...
Tot va començar un dissabte al matí; estava súper nerviosa, aquella mateixa tarda tenia una prova de ball molt important, havia assajat bastants cops amb ella però tot i així estava dels nervis. En fi, va arribar la tarda i jo estava asseguda a les grades d'un pavelló, observant com les altres noies es presentaven i ballaven, mentre esperava el meu torn. Després d'unes tres persones vaig sentir un nom que m'era familiar, vaig sentir aquell nom que tants cops jo, havia pronunciat amb tristesa, alegria i fins i tot algun cop amb ràbia. Vaig alçar la vista i els ulls em van confirmar allò que la meva oïda no havia volgut acceptar. Era ella.
No em podia creure el que veia; estava fent el que jo li havia ensenyat dies anteriors, amb la mateixa música, els mateixos moviments, incluïda la intenció, com si a ella li importes molt el tema a representar..
Quan va acabar em van cridar a mi, que faria? No podia presentar-me i fer el que tenia pensat ja que era el que havia fet la noia que acabaven de veure presentar-se.. Vaig marxar corrents. Sí, això vaig fer, quina altra opció em quedava?
Vaig arribar a un parc i vaig seure sota un arbre per plorar. Plorar de tristesa, però també de ràbia; la meva millor amiga m'acabava de treure la única oportunitat que tenia de demostrar al món el què valc, m'acabava de treure l'oportunitat de poder fer el que més m'importa i el que més m'agrada al món, però sobretot em va fer perdre a la persona més important i que més m'estimava en aquest món. Va marxar de la meva vida i em va dir adéu, no un adéu i ja ens veurem no, un adéu per sempre.. M'ho va treure tot.
Em disposava a marxar cap a casa quan, de sobte la veig a ella, de lluny, corrent cap a mí. No sabia ben bé què fer; si marxar corrents un altre cop o esperar i escoltar-la.. Vaig optar per la segona opció. En arribar davant meu la única cosa que va ser capaç de dir va ser "perdó".
Perdó? Perdó es diu quan xoques amb algú sense voler o quan no et recordes de passar-li els deures a un company, però a una persona que li acabes de treure la oportunitat de la seva vida no se li diu un simple perdó i ja està. Vaig dir-li que no hi havia res a perdonar, que si també volia la feina m'ho podia haver dit i l'hagués ajudat a preparar-se i així no havia d'entrar allà a última hora i, davant dels meus propis ulls, copiar-me totes les idees i els moviments que jo li havia ensenyat dies enrere per aconseguir el que fos que volia aconseguir. Em va dir que no sabia perquè ho havia fet, que ella no volia fer-ho, però que ho havia de fer i com que no tenia prou eines per fer-ho sola, la única cosa que se li va ocórrer va ser plagiar-me tota la idea. Vaig agafar totes les forces que em quedaven i les uniques paraules que van sortir de la meva boca van ser "oblide'm" i vaig marxar.
Allò era l'adéu que tant vaig témer que arribés i en el pitjor moment va aparèixer.
