Chopin al vent d'hivern

7. Cap fosca no venç

Mira'm els ulls que cap fosca no venç

El parc de sota casa els pares reposava serè a la caiguda del capvespre. Vaig asseure'm al banc de sempre mentre el fanal del costat començava a encendre's i vaig treure'm la carta de la butxaca de l'abric. La vaig rellegir per sobre mentre les primeres llàgrimes esquitxaven el paper. Segurament deus haver trobat la partitura, deia, mentre et prenies unes vacances entre tants concerts per a tot el món. Vaig deixar la carta sobre el banc i vaig començar a plorar tapant-me la cara amb les mans. Quant havia patit, a quant havia renunciat per a deixar-me enlluernar per una vida que no era ni seria mai la meva. Perquè totes aquelles esperances buides no eren la meva vida. La meva vida era en Mikael. Ell em cuidava des del dia que ens vam conèixer al despatx d'en Pålsson. Ell em va mirar als ulls i hi vaig llegir aquest retorn. Perquè sabia que seguia turmentant-me, perquè no volia que patís més, perquè m'estimava de debò. Mai no li havia agraït prou que sempre fos allà per rescatar-me de papers, carpetes i dossiers, però també de partitures oblidades amb cartes ocultes al revers. Vaig plorar molta estona, deixant que el vent se m'emportés el disgust que duia a sobre. Fins que una veu va emergir en la penombra del parc.

–Marta –me l'esperava a ell però va ser el pare qui, cautelós, va revelar la seva figura sota la llum del fanal i es va acostar una mica cap a mi– he pensat que potser series aquí.

Vaig assentir eixugant-me les llàgrimes, però sense fer cap gest afectuós, perquè encara m'afectava el que m'havia dit al dinar. Com que no vaig dir res, va tossir fluixet i va seguir.

–Després que te n'anessis, aquesta tarda, en Mikael ha parlat amb nosaltres –es va acostar més i va seure al meu costat, al banc–. M'ha explicat tot el que fas a la universitat, tot el que has publicat...

Quan el pare va dir això m'hagués agradat que en Mikael fos allà per poder-li agrair el que estava fent, salvar-me, només pel seu profund i total amor per a mi, i poder-li dir que no canviaria cap dels errors que havia comès en el passat, confiar cegament en la persona equivocada, escollir el camí incorrecte, enfonsar-me en la tristesa, distanciar-me dels meus pares, no en canviaria cap perquè sinó no hagués agafat mai aquell tren amb lliteres i vagó restaurant que em va dur a trobar-me'l el dia més imprevist, obrint la porta d'un armari desendreçat. M'hagués agradat que fos allà per dir-li que em penedia de tot cor d'haver dubtat del meu amor per ell, la meva vida, i que em passaria la resta dels meus dies buscant la seva redempció d'amagat, sense dir-ne res, intentant demostrar-li que res ni ningú no podria esquerdar, esmicolar, fracturar, esberlar, destruir el nostre amor, que era el més real, el més profund i el més sincer de tots.

–Marta, no sé per on començar –perquè el pare encara tenia un compte pendent amb mi–. Potser pots imaginar perquè he deixat que el piano s'omplís de pols. Jo...

Li costava articular les paraules, tenia la veu trencada. No va dir res més, em va passar el braç lentament per darrere l'esquena i em va abraçar, i jo el vaig estrènyer contra mi amb totes les meves forces. M'hauria pogut dir moltes coses, aquell capvespre, però els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el pare em va abraçar. Una abraçada intensa i llarga, on hi alliberava decepcions en silenci, on reconeixia el meu pare, el que m'havia estimat i a qui havia estimat tant. Potser era aquella abraçada, i no tu, Carles, la raó del meu retorn, potser la buscava i no ho sabia, després de dotze anys. D'un cop de vent, al nostre costat, la vella partitura de Chopin va abandonar el banc i va volar parc enllà, perdent-se primer entre els arbres i, després, agafant el vol, camuflant-se en el cel del capvespre, ja llunyana, fins a desaparèixer, buscant potser algú per tocar aquella melodia trencada i subtil. Algú amb somnis ingenus que ja no serien meus, encara amb l'esperança innocent d'acomplir-los algun dia, sense falses promeses, sense desenganys, sense tristesa.

Cites d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol