Chopin al vent d'hivern

5. Ets una sola i moltes

Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema

Tristesse.

A l'estanteria de l'habitació, entre tantes partitures velles, no hi havia manera de trobar-la.

–Marta, què fas tanta estona aquí tancada? Deixa'm entrar, si us plau –en Mikael insistia darrere la porta i no, no es mereixia res de tot allò, però una sensació estranya començava a créixer dins el meu estómac i necessitava trobar aquella partitura per poder calmar-la. O almenys això em pensava.

I la vaig trobar. Étude numéro 3 en Mi Majeur, Opus 10 i, al costat, en tipografia més gran, Tristesse. Entre exercicis d'arpegis i escales i altres partitures de Chopin, de Schumann, de Brahms. Tenia anotacions teves a llapis sobre els pentagrames, marcant les notes que em costaven més, ratllant els compassos apresos, assenyalant els fragments difícils d'interpretar. Era la nostra partitura. Vaig agafar-ne el primer full, vaig inspirar i expirar l'aire viciat de l'habitació, vaig tancar els ulls i li vaig donar la volta. En tornar a obrir els ulls, em vaig trobar a l'altra cara la meva lletra rodona, gens estilitzada, donant forma a aquella carta que havia escrit per a mi mateixa quan encara portava poc temps venint a les teves classes. Durant aquests dotze anys no havia oblidat que era allà, bategant, amagada com una partitura més, i en el fons, tot i que ja no tenia sentit, la tímida veu d'aquella carta no m'havia deixat d'esperonar des de les remembrances abismals de la meva antiga habitació per tornar a ser llegida.

Estimada Marta,

Si mai trobes aquesta partitura, recordaràs que en Carles m'ha demanat que la guardi, perquè ja no la necessitaré més. Confio que tingui raó i que sempre pugui tocar el «Tristesse» de memòria, ara que ja he après a fer-ho. Per això, com que a partir d'aquest moment ningú més podrà veure aquests papers tan guixats, m'ha passat pel cap la idea d'escriure-hi alguna cosa al darrere perquè no t'oblidis de tot el que has viscut amb en Carles mentre l'estudiaves.

Quanta passió, quantes emocions...! M'ha costat dies i dies de pràctica però he arribat a sentir aquesta peça dins meu. No havia tingut mai una experiència així de profunda amb la música. Crec que és indescriptible. També crec que mai no hauria entès aquesta peça fins a aquest nivell sense en Carles. Com en sap, i com sent la música. Ell diu que tinc molt de futur però quan toca el piano em costa d'imaginar que jo arribi mai a la sola de les seves sabates. A més, és tan divertit, les hores passen volant, i fa broma quan em costa coordinar les mans sobre el teclat. Potser quan ho llegeixis te'n riuràs de mi, ara ja deus tocar el piano sense pensar en aquestes coses. Segurament deus haver trobat la partitura mentre et prenies unes vacances entre tants concerts per a tot el món. Si és així, no t'oblidis mai d'en Carles, no t'oblidis que va ser el teu professor, amb qui vas començar, qui t'ho va ensenyar tot, del piano. És algú molt important per a mi i encara ho serà per a tu, n'estic convençuda.

Quan trobis aquesta carta, ves-li a ensenyar, així recordareu aquesta època tan bonica que estic vivint amb ell (espero que ell també amb mi) al tamboret del piano del seu pis. Tinc el pressentiment que estarà molt a prop teu. Em fa gràcia pensar que ets una dona vella i arrugada que estaves fent endreça i has trobat la partitura, també vella i arrugada, i ara li vols ensenyar a en Carles, que deu ser al sofà, recolzat a un bastó, remugant alguna cosa. Només de pensar-hi ja ric. Però també em fa pensar que hauré estat feliç tota la vida, amb ell al meu costat. Pensa que en Carles és qui va confiar en el teu talent des del principi.

Unaforta abraçada    

Ets una sola i moltes

–Marta, et passa alguna cosa?

Em miraves preocupat, m'havia quedat absorta sense adonar-me'n, mirant les vies del tren.

–No –vaig mentir–. No, estic bé, perdona, és que estava recordant...

–Marta –em vas tallar–, mira, jo... et vull dir que... –però en aquell instant va passar un tren de llarga distància fent molt de soroll i et va obligar a callar.

Mentre tremolava el terra del pont al pas delsvagons de butaques, de lliteres, el vagó restaurant, pensava en la carta quehavia trobat, després de tot aquell temps, a l'habitació de casa els pares.M'havia imaginat un futur ple d'èxits al teu costat, un futur que m'animaves aconvertir en una realitat assolible. Però no ho era. La Marta que aspiraves quefos, no ho vaig ser mai. Llavors no coneixies l'Íngrid, però volies que fos comella, tan virtuosa, tan perfecta. I jo no era l'Íngrid. Segur que ho vas acabarentenent, segur que aquell últim any ho vas advertir quan ho intentava im'equivocava, quan ho arreglava però acabava fracassant. Et vaig decebre. Peraixò no eres al pati de butaques aquell dia. Per això em vas deixar sola, amercè dels jutges del meu fracàs, aquell maleït 6 de juny de feia dotze anys.De cop, no comprenia com se m'havia acudit presentar-me al teu pis amb aquellacarta amagada a la butxaca de l'abric, no comprenia com havia estat tanestúpida de fer-li cas a la Marta de la carta, una adolescent obnubilada peruna promesa de glòria que mai no arribaria.