És ple hivern estem a tres graus i fa un fred que pela. Estic arreserat a l'entrada d'una botiga molt petita, és una sabateria. Són les onze de la nit i mentre aclocava els ulls vaig veure una silueta que em mirava amb timidesa i una mica de por. Estava estirat a sobre d'uns cartrons i tapat amb una manta molt foradada. Vaig obrir més els ulls i vaig veure que la silueta era d'un nen, un nen orfe. Em vaig aixecar i li vaig demanar tant amable com vaig saber que era el que volia. Ell em va dir que si li podia deixar un lloc per poder dormir, vaig assentir. A aquell racó vam dormir l'un al costat de l'altre. Em va fer una abrasada i em va donar les gràcies. Vaig notar la seva pell, freda, i el vaig tapar amb la manta.
L'endemà al matí quan em vaig llevar, vaig agafar un tros de pa del dia anterior i el vaig partir en dos trossos. Al cap de uns cinc minuts es va despertar ell. Mentre esmorzàvem vam anar parlant sobre el que havíem passat abans d'arribar a aquella situació tant desatrossa. Quan ell va acabar d'explicar-me la seva història em vaig sentir una persona molt afortunada i que hi havia gent amb una vida molt pitjor que la meva. Ell es deia Quim, tenia nou anys, era bastant baixet, amb els cabells marrons força curts i molt despentinats. els seus ulls eren d'un negre que impressionava, tenía pinta de ser molt bona persona. Quan vaig acabar-me el meu tros de pa vaig agafar aire i li vaig dir:
-Vols ser el meu company de viatge?- Ell ràpidament i amb molta felicitat em va dir:
-Si!
A partir d'aquell moment la meva vida va canviar radicalment.
Em vaig sentir com un pare.
YOU ARE READING
Una vida difícil
RandomA vegades es necessites caure molt fort per poder-te tornar a aixecar.
