Dance, Dream and Live

La pràctica fa la perfecció

- Saps prou bé que és la teva culpa que no ens puguem veure mai. – li recrimino quan m'allibero de la seva abraçada d'ós.

- Bé, no puc deixar la meva feina així com així... – em fa un somriure juganer. – Però fa temps que no tinc un descans llarg... Crec que em mereixo unes vacances.

- Ara que ho dius... – el miro movent una mica les pestanyes.

- Para el carro! Reconec el teu gest de demanar favors. – amb un gest de la mà em convida a tornar a l'ascensor. – Però abans de que m'expliquis la teva idea descabellada vull anar a fer un cafè i saber que has fet aquests últims any. És l'hora del descans.

- D'acord, tu guanyes. – pico el botó de la planta baixa. – Aquí davant hi ha...

- Un biblio-cafè. Ho sé. – m'acaba la frase. – Des que el vam descobrir sempre me'n recordo de tu quan hi vaig.

- Quina sort tens. A mi m'encanta aquell lloc però em queda molt lluny de casa.

Arribem a baix de tot i tornem a topar-nos amb la noia que m'ha atès.

- Claire, vaig a fer el meu descans una mica abans. – li diu a la secretaria.

- Sí, senyor Feirley. – respon amb un somriure. – Fins després.

- Endavant. - m'obre la porta i amb un gest em convida a passar.

- Oh, què cavallerós! – em ric fluixet. Veig que la Claire em mira amb gelosia.

- Al seu servei, mademosielle. – em segueix la broma.

Crec que no s'ha adonat que la seva secretaria m'intenta escanyar amb la mirada. Caminem fins l'edifici de davant. Quan entrem, em quedo fascinada per l'establiment. Feia olor a cafè i a llibres antics.

- Et brillen els ulls. – es riu de mi en Mathew.

- Feia tant de temps... – li dic emocionada tocant els prestatges de l'entrada.

- Busca lloc a dalt i vaig a buscar un parell de Moccas blancs. – m'indica les escales mentre s'apropa al mostrador.

- Amb canyella i sucre...

- Moré. – acaba la meva frase.

Jo somric i començo a pujar les escales. Trobo el lloc perfecte, al costat d'una finestra des d'on encara arriben els últims rajos de llum solar. Hi ha dues butaques amb una tauleta entremig totalment envoltades per prestatges. Col·loco les meves pertinences a sobre d'un dels seients i els ulls se me'n van a un estant en concret. Vaig llegint els títols poc a poc i, quan trobo un que penso que val la pena, l'agafen per l'altra banda. Molesta, m'apropo a la persona que m'ha tret el llibre per recriminar-li que jo l'havia vist primer. Infantil, ho sé. Abans d'obrir la boca, veig en Mathew pujar per les escales carregat amb una pila de llibres i dos cafès. Quan el veig amb una línia d'escuma blanca per sobre els llavis em ric i se me'n va l'enfado.

- No m'has esperat! – em mira amb cara d'ofès.

- Jo? No! – em diu posant-me ullets.

- Et delata el bigoti. – li recrimino.

- Ups, m'has enxampat. – em fa un somriure. – Va explica'm que has fet aquest temps que no ens hem vist.

- Ja saps, en Jer va marxar i jo vaig obrir l'estudi de dansa davant del meu pis.

- Com està la Beth? Quants anys té ja? – em sorprèn que recordi a la meva filla, la va conèixer quan només tenia dotze anys.

- Està molt bé, té setze i ara a acabat la secundària.