Dance, Dream and Live

Entre vestidors

Aquí teniu una nova història (aquella que ja vaig comentar en el meu perfil, altres històries, etc). És per a un concurs anomenat F I C C I O N S. El comencament en cursiva és d'un altre llibre la resta és totalment original!

Espero que us agradi! Moltes gràcies per llegir...

.

.

.

.

.

.

Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l'edifici del davant, on hi ha l'acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, els alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d'ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.  

Entro a l'estudi ja canviada amb el meu mallot, les meves mitges i els meus escalfadors. Camino pel passadís fins arribar a la sala del fons, la més gran de totes. Em trec el jersei i els demano a les meves alumnes que es col·loquin en posició per començar la classe. L'hora transcorre com qualsevol altra i per finalitzar la classe li demano a la meva filla que els faci una sèrie d'estiraments per acabar. Surto de la sala gran per anar a agafar una ampolleta d'aigua. Arribo a l'entrada i premo el botó de la màquina expenedora. Torno pel mateix camí. Aquest cop vaig més lenta per observar les altres habitacions. La primera porta a la dreta dóna als vestuaris on les noies es canvien i preparen, hi ha unes quantes noies que s'estan posant les puntes. Somric mentre recordo el primer cop que les vaig utilitzar. Al principi em feien molt mal els peus però poc a poc em vaig acostumar. Ara m'encanta ballar amb elles de tant en tant. Segueixo caminant. La següent porta a l'esquerra és on es guarda tot el vestuari per les portes obertes i les representacions a més dels recanvis habituals com mallots, mitges i puntes. La sala petita és la següent porta i davant d'aquesta hi ha una altre a la que anomenem sala B. Miro pel vidre de la porta per revisar que tot va bé i quan ho confirmo me'n vaig. Finalment la sala gran o A com li diuen algunes ballarines on es fan les classes principals. Les ballarines han acabat els estiraments i estan xerrant en un raconet.

Encara que no és l'estudi més gran d'aquesta ciutat no em queixo gens ni mica perquè la dansa és la meva passió. Puc ensenyar el que més m'agrada i em diverteixo molt. Instruir és vocacional, si no t'agrada pot arribar a ser una tortura. Però si ets com jo, una persona a la que li encanta el que fa, és el millor que pots fer a la vida. Estimo la dansa i estimo a les meves nenes. M'encanta veure com creixen a poc a poc i evolucionen com a persones i com a ballarines. Quan veig en les fantàstiques noies que han arribat a ser se'm infla el pit d'orgull. El millor exemple que us puc donar és la meva filla, l'Elizabeth, encara que totes li diuen Beth. Tot i algunes dificultats, ha passat de ser una nena a una joveneta encantadora. No sols és una ballarina magnífica, sinó que també és una bona estudiant amb notes excel·lents. Sap combinar perfectament les dues coses, la dansa i el batxillerat.

En Jeremy, el seu pare, va marxar per perseguir el seu somni: ser fotògraf. Bé, millor us explico tota la història. Al principi només era això, una il·lusió, una fantasia. Un dia vaig veure per Internet un concurs de fotografia i vaig decidir inscriure'l sense dir-li res. Me'n vaig oblidar a mesura que va passar el temps però un bon matí el carter va portar el resultat del concurs. Havia guanyat. En Jeremy havia guanyat! Quant va arribar, li vaig explicar tot molt emocionada. Ell no s'ho podia creure, mai s'havia plantejat participar en una competició, només era la seva afició. Però això només va ser el començament... Va seguir guanyant concursos i quan ja tenia una mica de fama en el món de la fotografia es va començar a plantejar una gran decisió. Quedar-se amb la seva família, la Beth i jo, amb la seva filla de deu anys, o perseguir el seu somni i anar a recórrer món.