El noi de l'apartament 124

Capítol 2 - Jo només volia suc

-No Thiago, ja n'hi ha prou! Si us plau, ja no em peguis més -va dir una dona de cabell negre.
-T'ho mereixes, inútil!- va contestar la meva veu.
-Si us plau! Para, para- va continuar suplicant.
Vaig despertar completament alterat i sense entendre les coses. Aquella dona havia dit el meu nom? Era jo qui li estava pegant? No, no podia ser jo, jo no em convertiria en el monstre que era el meu pare.
La llum del matí tot just es comença a veure així que vaig agafar el meu llibre i vaig començar a escriure, tal com m'havia dit la professora.

Octubre 2015:
Vaig tenir un malson, un terrible malson ... Jo estava colpejant a la meva dona i ella suplicava perquè deixés de fer-ho. No em vull convertir en un monstre com el meu pare, em nego a acceptar aquesta idea.
No tinc germans ni germanes i li dono gràcies a Déu per això, no m'agradaria que ningú més visqués el que jo estic vivint ...
Jo només vull tenir una llar normal, una vida normal, una família normal ... O si no que em donin afecte, encara que sigui només una mica. Què més podria demanar un nen com jo?
Oh, però clar, tu no saps que sóc un nen, però no et culpo. Com anaves a saber-ho si jo encara no t'ho he explicat?
Permet-me presentar-me amic meu.
El meu nom és Thiago Ankhara, tinc 6 anys, però aviat compleixo els 7. Això no em fa feliç, perquè significa que un any més veure els meus pares barallar.
Visc al carrer Holmann a l'apartament número 124, no és un lloc molt gran, però és còmode.
Encara em segueix fent por que els meus pares barallin. Mami, sempre m'ha dit:
-Quan ens sentis barallar corre a amagar-te i no surtis fins que creguis que ja tot està bé.
Jo sempre li he fet cas i corro a la meva habitació a amagar-me, els meus llocs preferits són l'armari i sota el llit. Mai ningú em trobarà aquí! Són els millors amagatalls que existeixen a tot el món.
A l'escola les coses no són diferents, els nens saben que els meus pares barallen i es burlen de mi per això, jo no ho entenc. Què li veuen de graciós? Però molt en el fons m'alegra, m'alegra, perquè això significa que cap d'ells sofreix el mateix que jo i almenys això és bo.
La professora també ho sap i va haver-hi un temps en el qual va intentar portar-me amb un doctor, però aquest doctor no m'anava a revisar per veure si estava malalt, ho anava a fer per veure si em podien ajudar amb el que em passava a mi, crec que es deia alguna cosa així com sicolego la veritat no me’n recordo, però jo li vaig dir que no volia anar on aquell senyor. Em feia por que el meu pare s'adonés i em fes alguna cosa si explicava una mica del que passava.
El pinxo de l'escola es diu Gabe, i la professora Christin l’ha castigat moltes vegades per molestar-me, el que passa és que ell no és l'únic que ho fa, també estan Cindy i Raül... Ells són els que motiven a Gabe.
Motivar, aquesta paraula la vaig aprendre de la senyoreta Mònica, la noia que neteja la meva escola, sempre caminava per tots els passadissos dient:
-Hem de començar a motivar als nens perquè deixin d'embrutar i tirar tantes escombraries! És molt treball per a mi.
De veritat m'agrada aquesta paraula ...
Hauria de motivar als meus pares perquè ja no barallin tant.
Ai estimat amic! Si sabessis per tot el que he hagut de passar... Em sembla que la meva vida és molt difícil, de vegades sento que ja no puc més; en aquests dies em sento contra la porta de la meva habitació perquè ningú més pugui entrar i començo a plorar, i ploro tot el que puc sense que ningú em vegi, m'agraden aquests moments però fan que passi la resta del dia trist.
Sempre em sento sol, però mai més em tornaré a sentir així, gràcies a tu, amic meu. Em sento molt feliç de saber que estaràs aquí amb mi passi el que passi.
Estic escoltant a la meva mare aixecar-se i si em guio pel so dels seus passos, m'atreviria a assegurar que va cap a la cuina, no estic equivocat! La meva mare està a la cuina.
Aviat vindrà a despertar-me per poder arreglar-me, ja que he d'anar a l'escola.
Ja he de deixar d'escriure, estimat amic, ens veiem aviat... Ens veiem aviat.

Tanco el quadern, el guardo a la meva motxilla i intento dormir una mica més, la llum del dia ja està entrant en la meva finestra i la meva mare entra a despertar-me.
-A dalt Thiago! Ja és de dia i has d'anar a escola. T'has d'apressar o arribarem tard, vinga, vesteix-te i vés a la cuina a esmorzar.
Li vaig contestar que sí amb el cap, vaig buscar el meu uniforme i em vaig donar un bany, després de sortir vaig recollir les meves coses, vaig agafar la meva motxilla i em vaig dirigir a la cuina.
En arribar a la cuina vaig veure que el meu pare també hi estava, se'm va regirar l'estómac en acordar-me del blau que hi havia en el rostre de la meva mare.
- Per fi arribes petit idiota- va dir el meu pare abans de donar-li un glop al cafè que tenia entre les seves mans.
-Vols Waffles per esmorzar? -va preguntar la mare abaixant el cap davant la severa mirada que li va fer el meu pare.
-No gràcies, només vull suc. -li vaig respondre.
- Doncs serveix-te tu! O ni per això serveixes? - va protestar bruscament el meu pare.
Em vaig aixecar de la meva cadira i vaig creuar tota la cuina fins a arribar a la nevera, la vaig obrir i em vaig adonar que estava gairebé buida; només hi havia una caixa de suc de taronja, alguns ous, tomàquets i diverses cerveses ... Vaig prendre la caixa de suc, em vaig girar per agafar un got i vaig començar a omplir-lo amb l'últim poc de suc que quedava.
Però mentre ho feia el meu pare es va acostar a mi i va escopir en la meva beguda. El vaig mirar amb retret, mentre sentia com les llàgrimes corrien per les meves galtes, vaig agafar la meva motxilla i vaig sortir corrent d'aquell horrible lloc en el qual s'havia convertit la meva llar.
Vaig girar a la dreta, i corrent de la mateixa manera en què havia sortit de l'apartament, vaig arribar a l'escola, però no em vaig fixar per on corria i vaig xocar amb algú... Just en el moment en què vaig pensar que les coses no podrien anar pitjor, vaig aixecar la meva vista i vaig saber que la persona amb qui havia xocat era Gabe.
-Però què li passa al petit bebè ploraner? -es va burlar fent un bot, mentre que al seu costat Raül i Cindy reien amb ell.
- Res que t'importi- vaig contestar netejant les meves llàgrimes.
-Pot ser que a ell no li importi, però a mi sí- va dir una veu darrere meu..
Em vaig girar i vaig veure a la professora Christin amb les celles arrufades, vaig agafar forces i vaig córrer cap a ella per envoltar-la entre els meus braços.
Ella va correspondre la meva abraçada i em va dir:
- Camina Thiago, anem a parlar a un lloc més privat.