La vida de Fàtima

Durant tota l'existència humana, els éssers superiors han volgut demostrar com n'eren de poderosos, com podien guanyar al món únicament ells mateixos i a la gent que li feia por aquest ésser però que sino segueixen les seves idees no sobrevivien. Hi ha molts exemples: l'història de la tortuga i la llebre, totes les guerres que hem tingut, que tenim o que tindrem, etc.

El meu nom és Fàtima i visc a Síria des de que vaig nèixer. Tinc 10 anys i fa la meitat d'ells que visc en una guerra. Aquesta guerra va començar l'any 2011, el dia 15 de març. Aquesta guerra no ens va afectar directament a la meva família fins al 2012, a Alepo, la meva ciutat natal.

Me'n recordo perfectament del primer atac a la ciutat. Van ser els rebels que anaven en contra de Bachar al Asad; van començar a posar explosius als llocs públics per poder causar el màxim mal possible. L'únic que fan és portar la nostra religió a l'extrem, fer-nos passar por per creure's que ells són els millors.

Recordo com la primera explosió va causar un mal terrible a la meva família, es van morir dos dels nostres familiars més propers: el meu tiet i els meus avis, que vivien junts. Tot va ser per culpa de la bomba que van fer explotar al costat de l'ajuntament, on vivien ells. Quan ens vam enterar, l'únic que vam poder fer va ser esclatar a plorar i resar perquè se'ls emportéssin a un lloc millor.

Vam passar uns dies de dol a casa, el meu germà no va anar a l'escola i el meu pare no va anar a treballar, ni la meva mare ni jo vam sortir al carrer ja que era massa perillós i no podíem arriscar-nos.

Aquella setmana només ens dedicàvem tancats a casa, escoltant atentament a la ràdio, sense apagar-la en cap instant, amb l'ai al cor.

Quan va ser el vuitè dia d'estar tancats, vam començar a parlar sobre què podíem fer per mantindre'ns al marge de la guerra.

Els dies anaven passant i per la ràdio només s'escoltaven tragèdies. Quan sentia una nova notícia així, em tancava a l'habitació i em tapava les orelles, creia que així podia parar el món i fer-lo millor.

-Tot s'acabarà dintre de poc- deia la mare amb la seva veu dolça. Jo em repetia aquestes paraules quan estava trista.

Vaig fer 6 anys i el meu desitg des d'aquell any va ser que els pares em regaléssin pau al món. A partir d'aquell moment em vaig encuriosir amb la meva situació, vaig començar a preguntar, era petita, però ELLS (els radicals) ja m'havien robat la infància.

Els mesos passaven, i la situació a la meva ciutat i situació empitjorava, ELLS cada cop la tenien més controlada.

Els mesos volaven i el meu pare treballava dur per poder marxar d'allà, els pares havien pensat que era el millor per la nostra família. Ens havien explicat que era el millor per nosaltres, etc., però que no teníem papers i que els havíem d'aconseguir.

En el moment en el que els vam aconseguir, que va ser al cap de 2 mesos d'espera, vam marxar molt ràpid, al dia següent, vam deixar totes les coses a casa menys les necessàries o les més preuades per nosaltres; ja havíem organitzat tot el trajecte, ens portaria a Europa un amic del pare, a canvi de molts diners, però el més important era que marxàvem.

Ens vam aixecar molt d'hora, quasi no havíem dormit, però valia la pena sortir d'un lloc en guerra. Tot i que no em vaig poder acomiadar dels meus amics, perquè si no ELLS no ens deixarien marxar.

Va ser el pitjor trajecte de la meva vida, vam haver de caminar moltíssimes hores per després agafar una llanxa inflable que es movia cada cop que una onada xocava contra nosaltres. Després vam haver de travessar un barrat per més tard una gent amb armilles de color groc, portar-nos a un edifici atrotinat on vam estar bastant temps, fins que vam estar estables. Quan aquest temps ja havia passat, jo ja tenia 8 anys i una mica més.

Amb aquest temps i tot superat, vam marxar cap a Espanya, a Catalunya, on ens van acollir molt bé i ens vam llogar una casa baixa de preu que podíem pagar amb el sou del pare. Totes les pors que vaig tenir sobre fer nous amics van desaparèixer i el que més m'agrada del païs és que l'educació és obligatoria ja que jo penso que tots ens mereixem aprendre i tenir la possibilitat d'escollir i triar les nostres pròpies idees, la nostra propia religió i ser com volguem ser.