L'últim Estiu

Boscos i jardins

Com és d'esperar, la incògnita de les petjades em fa difícil gaudir de la tranquil·litat que dona la suau remor de l'aigua en salvar els petits desnivells, serpentejant entre els còdols.

El Sol crema i decideixo no moure'm de dins la fredor agradable del riu, això si, sense treure la mirada de sobre les petjades en el fang ja sec de la riba.

Cansat de no poder treure'n els ulls de sobre em mullo la cara i decideixo tornar a casa frustrat sense saber per què. Recullo les coses i baixo cap al poble amb la bici però en passar per davant la casa de la Gwen, amb el balcó encara tancat, una idea em passa pel cap i torno a pedalar fins on m'he estat banyant.

Torno a fixar-me en les petjades i m'adono que no són passos normals. Les petjades que estan més a l'esquerra apunten cap al que seria el peu dret, o dit d'una altre manera, com si qui les hagués fet volgués indicar que ha marxat en direcció al bosc, deixant a la seva esquena el riu. A més a més, si la persona hagués seguit riu amunt les petjades no s'interromprien de sobte com fan.

Amb aquesta idea al cap em plantejo endinsar-me al bosc en la direcció indicada però decideixo no fer-ho sense conèixer la zona. Torno a pujar a la bici per anar a casa dels tiets i intento pensar com convèncer el meu cosí perquè m'acompanyi a la zona de les petjades.

Quan arribo a la casa de la Gwen he assumit que el Marc només m'acompanyarà si és per evitar que hi vagi sol amb la noia així que truco a la porta d'aquesta per convèncer-la a ella primer.

Però ella no obre. No es sent cap soroll dins la casa. M'allunyo unes passes i miro el balcó, pensant si enfilar-m'hi o no. Finalment decideixo no fer-ho i en lloc d'això em limito a rodejar la casa i mirar per sobre el mur del jardí.

No em sorprèn veure'l ple d'herbes enormes i amb la porta del darrera tancada ja que hi ha estat molts anys. El que em sorprèn són les diverses piles de terra que hi ha entre la malesa i una pala de ferro clavada en una d'elles.

Estic a punt de saltar la tanca per entrar-hi però em recordo que si no ho vaig fer mentre era abandonada ara que hi viu la Gwen seria una mala idea.

Començo a preguntar-me a que es deguda aquesta sobtada desaparició però em recordo que no és el primer cop que ho fa així que intento allunyar la sensació de que alguna cosa no va bé i torno cap a casa.

En entrar em trobo al Marc baixant de la seva habitació.

- Per fi! –exclama.- Fa hores que tens a la mare preocupada. Ja em feia sortir a buscar-te per si no recordaves que haviem de treballar.

- Ho sento, -dic pujant per dutxar-me- la veritat és que me n'havia oblidat.

- Doncs afanyat o no sopes! –crida el Marc just abans que tanqui la porta del lavabo.

M'afanyo a arreglar-me, pensant en que la Gwen segurament apareixerà a la festa, i baixo a sopar. Després carreguem un parell de coses a la caravana que fan servir els tiets com a bar ambulant i el Marc condueix fins al poble del costat.

Quan arribem la banda ja està acabant les proves de so i tenim el temps just per muntar la parada abans que comenci a venir gent.

Les hores passen i apareix gent de tots els pobles, com és habitual, però de la Gwen, ni rastre.

- Que et semblaria acampar uns dies pel bosc? –pregunto com si res al meu cosí sobre les tres de la matinada, mentre comencem a recollir.

- Estàs boig? –pregunta sense mirar-me.

- Bé... he pensat que podria estar bé avisar-te... ja que tindria per mi sol la Gwen uns dies i no seria just...

- Què? –pregunta mirant-me sorprès aquesta vegada i deixant el que està fent per acostar-se a mi.

- Res, tens raó, és una bogeria. Tu al bosc? Sense Internet ni cremes pels cabells? No t'amoïnis, ja hi anirem nosaltres.

- No puc deixar que hi aneu sols... no coneixeu la zona cap dels dos... podriu perdre-us... –diu mentre li canvia l'expressió de la cara per una d'espant davant la possibilitat que jo em perdi amb la noia, sols.- Serà millor que us hi acompanyi, per seguretat. Quan dius que marxem?

- Demà. –dic segur i intentant dissimular la meva satisfacció per la victòria i els nervis per la seva reacció quan vegi que no he dit la veritat.