Aleph

37 2 1
                                    


-Aleph!

M'han trobat, he intentat escapar però m'han seguit, i ara acabaran amb mi, em mataran. He d'acceptar el meu destí, m'amago davall el llit, com si això em salvés del que em faran. L'únic que puc fer és tancar els ulls i esperar.

-Aleph! On ets? On t'has ficat?

No puc morir així, aquest no pot esser el meu final, jo no sóc així, no em rendeixo a la primera de canvi, he de lluitar, he de sobreviure, he d'aconseguir el meu objectiu a qualsevol preu.Cerco desesperadament una arma, alguna cosa amb què em pugui protegir, em bloqueig i no puc pensar amb claretat, però de cop i volta ho recordo, el revòlver Màgnum 629.44 ,que el pare hem va regalar abans de desaparèixer, per situacions com aquestes.

Està dins el primer calaix del bany. Amb un moviment àgil i ràpid obro la porta de l'habitació i em llisco silenciosament dins el lavabo. Obro el calaix i començo a cercar amb desesperació però no trobo res, em poso nerviosa però finalment sent el metall entre els meus dits. Corro cap a l'habitació amb el dit al gallet i tanco la porta. Pujo a la llitera superior i apunt a l'entrada, amb la vista de franctirador que tinc em bastarà una bala per abatre l'objectiu. Em preparo per la batalla.

Sent passes, algú puja l'escala, cada vegada són més fortes, ja és aquí, veig com el pany s'obri tranquil·la i silenciosament, i allà està el meu objectiu, a punt per ser abatut...hem disposo a acabar amb la seva vida quan...

-Aleph! Que has pres el medicament avui? Ja saps que va dir el metge, és molt delicat. Deixa de fer tonteries amb l'eixugador i vestit, que anem a veure el pare al cementiri.

MicrorelatsWhere stories live. Discover now