Obro els ulls lentament. Sento el llençol als meus peus, les fredes gotes de suor al meu clatell i els intensos rajos de sol entrant per la finestra oberta de bat en bat. M'incorporo lentament sentint cruixir els meus ossos, els meus músculs estirant-se i la meva pell tensant-se sobre ells. Primer un peu després l'altre, el sòl està fred i m'ajuda a despertar-me, no tinc constància de l'hora que és ni en vull tenir. Em dirigeixo al bany a dutxar-me, noto l'aigua freda i pura corrent per la meva esquena, pels meus pits, pels meus glutis...Penso amb els meus fills, no sé on són i això em causa una certa preocupació que ràpidament elimino del meu cap, aquell escenari no els pertany, per un dia seré egoista i viuré, correré, saltaré cap a l'horitzó, fugiré...
Tot negre.
Em desperto, sense fer massa soroll, l'únic que no vull en aquests moments és despertar-lo. La fusta vella i bruta s'aferra als meus peus de camí al bany. Entro ràpidament i tanc la porta amb clau. M'assec dins la banyera, obro l'aigua, calenta i sufocant, d'un color marró, el que significa que una altra vegada ens l'han tallada i usem la de la vella cisterna. No em molest en canviar la temperatura, tot i que és agost, vull sentir el mal, vull sentir que estic desperta i que allò no és un altre dels meus malsons i, per desgràcia, ho estic. Em toc l'ull inflat cautelosament, cou, fa mal, després llisco la meva mà fins al braç esquerre, dislocat, amb un moviment sec me'l col·loco. Se m'escapa un petit crit, aquesta acció s'ha convertit en una rutina per mi.
Ploro, ploro i desitjo estar morta abans que seguir amb aquella vida, desitjo anar al dormitori i clavar-li un ganivet al cor, desitjo obrir la finestra i escapar, córrer amb els meus fills cap a l'horitzó i no mirar enrere, però no puc...
Tot negre.
