Historietas que escric per el insti que m'agraden bastant XD

Realitat fictícia

Molts es preguntaran perquè he triat aquest nom. Alguns es plantejaran que agafés dos paraules al atzar que combinessin bé, o que simplement escrivís el primer que em vingués al cap. Haig de admetre que la última part no la descarto del tot. Sí que em va venir el nom al cap de manera bastant espontània, però estic 99% segura que inconscientment vaig estar donant voltes al tema fins que vaig donar amb ell. Però anant al gra, perquè aquest nom?

M'he adonat, sobretot en aquest últim any, que la vida que naixem imaginant, creant i buscant no és la que tenim. Quan som petits, si hem tingut sort, vivim rodejats de una realitat que jo descriuria com de cotó fluix, on només pensem en nosaltres, l'escola, els amics, menjar, dormir, riure, i on ens parlen del futur que veiem de manera molt llunyana. Tots creem inconscientment una idea de com es i serà la nostre vida. De com aniran les coses, de que treballarem, a quina casa viurem, quines mascotes tindrem, etc. Però llavors creixem , i comencem a adonar-nos que la realitat perfecte que nosaltres havíem creat no és la que ens comença a rodejar. La realitat on la gent mata per diners, fa sofrir els altres per no sentir-se inferior, maltracta per gust i somriu quan plora per dintre. Una realitat on els que estan per sobre nostre manen, dicten, i segons el que ens diu aquesta realitat ,nosaltres hem de acatar les ordres.

També observem coses noves, nous sentiments per ser exactes. Per exemple les parelles que s'agafaven de la mà que sempre havíem observat a les pel·lícules. No es fins aquell moment que descobrim que la gent ho fa a la vida real per el simple fet de voler fer-ho. De voler sentir el contacte tranquil·litzador de la persona que ha triat per tenir al seu costat, no perquè ho hagin vist a les pel·lícules. Et sents confús perquè no entens qui imita a qui, les persones a les pel·lícules, o les pel·lícules a les persones? Llavors un es pregunta si la realitat que ell va imaginar existeix de veritat, si té alguna base real, o si només són tòpics i tòpics ajuntats que la gent de d'alt ha aprovat.

Fins aquell moment havíem crescut envoltats de coses que ens deien que si destacàvem amb alguna cosa que no fos bellesa o talent, la gent tenia dret a riure's de nosaltres. És més, per ser diferents, mereixíem ser tatxats de estranys i de solitaris. Era completament normal que ningú se'ns acostés, ens escoltés o ens conegués. I això era el que ens ensenyaven les pel·lícules i els llibres. El que ens mostraven quan anàvem al circ de petits. Allà mostraven una persona que vestia amb colors vius, el cabell despentinat i amb tan maquillatge a la cara que ens semblava grotesc per els valors de bellesa que ens havien ensenyat. Allà ens ensenyaven que si una persona es grotesca i no encaixa en els ideals de bellesa establerts i acceptats, tu t'has de riure de ella.

Amb tot això al cap, vam arribar a l'institut. Un lloc on la bellesa i el talent eren reconeguts. I llavors vam conèixer de casualitat les persones a qui havien tatxat d'estranyes i de diferents. I tota la realitat en la que havíem cregut ens va explotar a la cara. Ja no era un futur llunyà i ja no eren actors plorant perquè els pagaven per plorar. Eren persones a qui havien humiliat, ferit i fins i tot destruït per no encaixar. I ara que les coneixies, no et semblava correcte ni poca cosa el que havien fet els altres. Aquest sentiment et sorprenia, mai havies pensat en cap altre futur ni amb cap altre realitat. Poc a poc la realitat que havies imaginat i observat el primer dia començava a perdre forma. No existien persones que estiguessin al teu costat eternament, ni tampoc llocs on tothom t'acceptés. Ja no et semblava tan normal que per ser acceptat haguessis de consumir substancies insanes o fer coses perilloses. Ja no acceptaves que el més lleig (segons els ideals de bellesa) fos poc desitjat per tothom, ja no creies que la gent diferent mereixes ser atacada. Ja no acceptaves la realitat que t'havien imposat.

Però que era la realitat realment? Potser la que havíem viscut fins aquell moment era fictícia, però podia ser que la que havíem vist a l'institut també ho fos? I el que nosaltres començàvem a veure no podia ser també una altre realitat fictícia? Una realitat on la vida es burlava de nosaltres amb coincidències pesades i semblants a les pel·lícules? Una realitat on un lluita per el que vol no és també com la realitat de les histories? Si es barregen coses que creiem fictícies amb la realitat, llavors que és la realitat? Què és normal?