Fins molt lluny

No cridis!

M'assec al seient de copilot, i anem a casa, on ma germana gran està al aofà enmurriada. No ens veu i quan sec al seu costat es queixa.
-Ai, Mel! Surt, que estic parlant amb l'Isaac! Foraaa!
L'Isaac és un noi, que va conèixer a unes colònies, i es pensa que estan sortint tot i que no es veuen i quasi ni parlen, i si ho fan és per dir-se hola i adèu. És bastant frustrant.
Abraço a ma mare que obre la boca per dir alguna cosa, però li indico que ho deixi córrer amb una mirada. Em fa un petó a la galta i em pica el cul, afectuosa.
-Deixa-ho mama. No val la pena discutir. Menys amb ella.-dic rient i ella m'abraça més fort.
-Heu canviat molt... les dues... I en Thom també. Us estimo.
L'ona s'acosta a nosaltres i s'uneix a l'abraçada amb llàgrimes als ulls.
-Eh, Ona, que passa?
-M'ha deixat... no puc fer res per evitar-ho...-sanglota desesperada.
-Reina, no ploris per ell. Va ser un lio que vau tenir en uns campaments... no ploris, no passa res. Trobaràs a algú millor, tho puc assegurar. No tot és ell.
-Però l'estimo! Moltíssim mama. Molt!-xiscla.
L'agafo del braç fent que em miri.
-Primer de tot, Ona. No li cridis a la mare que ella no en té la culpa de que tu i l'Isaac hagueu tallat, sents? Després, ella t'ha intentat ajudar i tu li has tornat amb crits. No ho trobo normal. Com a mínim podries haver tingut consideració. I per últim, no exageris les coses, perquè no aconseguiras res.-li espeto enfadada.
-Calla! No saps res! Prou! Deixeu-me sola!-exclama i se'n va donant un cop de porta.
Miro a ma mare que fa el gest de seguir-la però al veure'm ve al meu costat i m'abraça amb tendresa. Ens quedem en silenci una estona i em deixa anar quan sent que algú pica a la porta.
-Ara vinc, Mel.
Marxa i em quedo on estic. Qui haurà trucat?