Fins molt lluny

No em sento preparat per una relació estable

-Mel? Mel reina. Tens visita.
Vaig cap a la porta i veig a l'Oriol plorant. El faig passar i ma mare tanca la porta darrera nostre. Com que tremola li poso una manta per sobre, i ell, agraït s'asseca les llàgrimes que li cauen dels ulls. Ma mare ens mira i somriu.
-Li faig un got de xocolata calenta, d'acord?
Assenteixo amb el cap i el miro. Em torno a trobar en aquella sensació de no saber que fer i com reaccionar, però quan somriu trist deixo de banda aquests pensaments tan foscos, i li torno el somriure de la manera més càlida que puc.
-Oriol, no ploris. M'ho pots explicar... Ja ho saps. Sé que fa molt poc que ens coneixem...
-Mel... ho sento per venir a molestar...
-No! No ens molestes!-replico.
A la sala torna a regnar aquell silenci que tan familiar m'és i sento com la mà de l'Oriol es posa a la meva cuixa. Li trec amb un moviment ràpid tot i que m'agrada. No em puc arriscar. Em mira sorprès. Per la seva cara sé que sap que estic pillat per ell, però he d'esbrinar qui li ho ha dit, i crec, que no em costarà gaire.
-Mel, aqui està la xocolata. Encenc el foc?
-Mama, no cal. Ho puc fer jo.
-D'acord. Me'n vaig, doncs.-diu mirant-nos divertida.
Quan marxa, l'Oriol sospira.
-Suposo que has vingut a dir-me alguna cosa no?-pregunto. Assenteix amb el cap.
-Si. He vingut a per tu. No pots continuar així. Amagant el que sents.
-Ho saps...
Somriu. Alça una seia i em guinya un ull trapella.
-M'ho va dir la teva amiga... la... Bea, crec que es diu.
-I... jo a tu t'agrado?
-Ai, Mel. És tot molt complicat. Vols la veritat oi?-pregunta i jo assenteixo sense cap mena de dubte.
-Clar!
-Doncs el cas és que jo he patit molt per l'amor.-diu i recordo les paraules de la mare.
No me'n puc estar de dir:
-Igual que ma mare!
Somriu tímid. M'agafa la cara amb les dues mans i fa que el miri. Em perdo en els seus ulls blaus...
-Sí. M'agrades, pero no em sento preparat per una relació. Em sap greu Mel.
Les llàgrimes amenaçen en caure dels meus ulls i no les retenc. Em coloca damunt seu i em retira els cabells que em tapen la cara amb una delicadesa que fa que plori encara més.
-No... no passa res...
-Podem ser amics!-exclama.
Nego amb el cap.
-Crec que el millor serà oblidar-ho tot. No puc... jo t'estimo...
-I jo Mel, però no puc estar en una relació estable.-respon amb tristesa.
-Ho pots intentar! Perquè no? De que tens tanta por, Oriol? De que et deixi? De que et faci mal?-xisclo histèrica.-de què?...
Tanco els ulls i m'abraço al seu cos, on em quedo profundament adormida.
-Me n'he d'anar senyora. Ho sento.
-No es pot esperar una mica més? La meva filla... almenys fins que es desperti...
M'imagino a l'Oriol negant amb el cap. Ric, i em moc una mica per canviar de postura.
-Mel, desperta't...-xiuxiueja l'Oriol a la meva orella. Obro els ulls lentament i tremolo.
-Mel! Tens fred?-pregunta ma mare.-una manta, ràpid.
-Sí. Tinc fred mama...
L'Oriol m'agafa per sota les aixelles com si d'un moment a un altre em pogués trencar i em fa seure damunt la taula. Em noto calenta, i efectivament estic bullint.
-Està a 38'9 de febre. L'hem de portar al llit. Ho pots fer tu?
No escolto res més perquè se'm tornen a tancar els ulls. L'última cosa que recordo és notar uns llavis sobre el meu front.