Relats curts per anar a dormir...

1. El Noi Alat (finalitzat)

Les seves ales es van estendre. Brillants, blanques com els núvols, pures, resistents però alhora fràgils fetes per volar més enllà de l'horitzó, travessar l'atmosfera, marxar d'aquest món... Tots aquests pensaments, aquestes imatges, eren dins del cap de l'Abi mentre dibuixava.

Els seus peus s'alçaven, a punt per prendre el vol. Els braços, estirats i en posició. El vent roçava el seu rostre, la boira, tímida, era gairebé imperceptible però la notava a la pell, el cafè... Sense voler el cambrer li acabava de llençar les restes del cafè de la taula del costat. El noi que fa un moment era dalt un penya-segat a punt d'alçar el vol, acabava de ser cabussat en una piscineta de cafè descafeïnat.

- Ai, perdoni'm, senyoreta! No cal que pagui el que està prenent, és el mínim que puc fer...

Per sort, aquell dia no portava el seu portàtil ni el seu bloc de dibuixos, sinó una simple llibreteta d'esboços. L'Abi no es va sentir malament, al cap i a la fi, acabava de guanyar un esmorzar gratuït a canvi d'un dibuix a mig fer, més del que li donaven per un de complert.

Va mirar el seu rellotge i eren les sis i cinc minuts. Ella ja hauria d'haver arribat i ja estarien parlant del pròxim projecte. Va esperar. Deu minuts. Un quart d'hora. Ja als vint minuts, l'Helena es va presentar.

- Perdona'm, tenia una reunió que no he pogut anular. Per sort no ha durat gaire. I bé, com tenies...? -va mirar el bloc tacat- Espera, no em diguis que...

L'Abi va apujar les espatlles en senyal de resignació, va girar cent vuitanta graus el dibuix i va mirar els ulls de l'Helena través les seves ulleres de cul d'ampolla.

- Ja vam quedar en que aquesta idea era inviable. És... impossible, amb els nostres recursos. -l'Helena va seure.

El rostre de l'Abi es va empal·lidir un xic mentre mirava abaix a la taula. L'Helena va agafar el dibuix, encara una mica humit, i va estar observant-lo sense dir res durant una estona.

- Bé, potser... potser amb l'ajuda d'algú que hi vulgui participar amb els efectes... però no tindríem temps. Per quan era? -l'Abi se la va quedar mirant- Ah, sí! Faltaven dues setmanes. Deixa'm pensar... Si trobo algú de l'escola potser, tenint el material llest, trigaria quatre o cinc dies. Tenir-ho llest, uns dos o tres, si es que no plou, és clar. Doncs, ben mirat, ho podríem intentar.

Va deixar el quadern, l'Abi el va agafar, passar pàgina i començar a dibuixar el noi alat des de diferents perspectives en un paper marronós. L'Helena va treure el seu mòbil i va escriure un missatge. Van passar uns quinze segons fins que va fer el xiulet i l'Helena va mirar el què li acabaven d'enviar.

- Perfecte. Ja en tenim un. -va seguir navegant per les pantalles del seu telèfon una estona.

El dibuix ja estava acabat al igual que l'esmorzar. Van tocar les set i va sonar una alarma al mòbil de l'Abi. El va treure i les seves galtes es van posar d'un rosa pàl·lid. Un home amb gavardina, barret i un megàfon va aparèixer i va anar cap al costat de la taula on eren l'Helena i l'Abi. Es va posar a cridar:

- Vinga treu això de la meva vista! -i amb el megàfon- Ho repetim des del principi!

L'Abi ràpidament va desactivar el so i el va tornar a la butxaca. El cambrer que abans havia llençat el cafè al seu damunt va portar una tassa mig buida a la taula del costat i es va allunyar. L'Helena, muda i somrient tímidament, es va aixecar i marxar per la porta. Encara vermella, l'Abi va arrancar del quadern els dos dibuixos que havia fet i se'l va donar a una dona que s'havia apropat amb una paperera. Evitant la mirada de l'home del megàfon, va dir fluixet:

- Ho sento, no tornarà a passar...

FI