Relats curts per anar a dormir...

2. Cuca de llum (finalitzat)

Una petita llàgrima va vessar del seu ull dret, lliscant per la galta. L'emoció del seu rostre era incalculable. Els seus moviments, la caiguda al terra de desesperació, el plor. Gairebé es podia distingir un focus que l'il·luminava des del sostre només a ell.

L'acte s'havia acabat i podia veure com els llums s'encenien al seu voltant, revelant la platea i tots els espectadors asseguts. Un rumor va començar a brotar d'entre les butaques. La gent parlava cada cop més alt, paraules incomprensibles. Aquestes, a mesura que creixen de volum s'anaves fent més nítides. Eren crits de despreci. El que més havia temut s'havia fet realitat. Tothom mostrava un parer d'indignació, fins i tot un home de segona fila demanava que li tornessin els diners.

Abordat, va marxar de l'escenari i es va refugiar en l'ombra del darrere. No hi havia res a fer, havia sigut un fracàs. Era un fracàs sense remei. Per tots els costats escoltava paraules ofensives, renecs, insults i queixes. No ho suportava, així que va aixecar-se i córrer cap a la sortida, amb la intenció d'aïllar-se, deixar enrere aquell somni estúpid i parar de ridiculitzar-se. Amb els ulls plorosos encara i amb un pas indecís i precipitat va acabar ensopegant amb l'estructura dels focus, amb tanta mala sort que un li va caure al damunt. Va ser un cop sec, però contundent i precís, que el va fer despertar d'un somni profund.

Era al llit, amb el pols accelerat. Les llàgrimes, però, no eren sols fruit de la seva imaginació adormida, sinó que estava plorant. Recuperant la consciència de la realitat, va aixecar-se del llit i va mirar l'hora. Prop de les tres de la matinada. Amb la intenció de tornar el més aviat possible al llit i continuar dormint, aquest cop, sense somni, va anar a la cuina a prendre una mica de llet calenta. El calendari, que estava penjar a la nevera, tenia marcades totes les audicions del mes. La meitat estaven marcades en negre i l'altra en vermell, però encara cap en verd, el que volia dir que l'avien agafat. De fet, el retolador verd encara era dins la caixa.

Després de prendre's la llet, va tornar al llit i va procurar no pensar en el que havia somiat. Faltaven unes cinc hores per una més de les oportunitats que tenia per lluir-se, no podia fallar. Al tancar els ulls, mil pensaments li van venir al cap, però no va permetre que cap d'ells l'ennuvolés.

Ja a l'endemà, una petita llàgrima va vessar del seu ull esquerre, lliscant per la galta. L'emoció del seu rostre era incalculable. Els seus moviments, la caiguda al terra de desesperació, el plor. Es podia distingir clarament el focus il·luminant-lo des del sostre només a ell. Podia veure com els llums s'encenien al seu voltant, revelant la platea i un parell d'espectadors asseguts escrivint en una taula. Un rumor va començar a entre ells. Uns instants després, en silenci, un d'ells es va posar a escriure en un full quadriculat. L'altre, ajustant-se les ulles, va dir dirigint-se a l'escenari:

...

- Gràcies, següent?

FI