Era el final del camí. El que sempre havien desitjat, i portaven tant de temps buscant. Davant seu s'estenia imponent el barranc. El petit grup es va acostar a la vora. Al fons del precipici, s'hi bellugava un infern de flames i lava.
Per creuar aquell últim obstacle tan sols hi havia un pontet de corda que cada cop s'estava debilitant més. No hi havia temps per perdre. El grupet va córrer cap al pont de corda, esperançats. Aquell simple muntatge de cordes i fustes mig podrides significava la seva llibertat.
I, per una casualitat de la vida, d'aquelles que es presenten quan creus que no pots caure més avall, i que ho empitjoren tot, una guspira va elevar-se desde el infern i es col·locà a sobre les gastades cordes. I aquestes, amb un sec espetec, es van desprendre del seu suport, enduent-se amb elles l'esperança de viure d'aquells humans, encara en la flor de la joventut, que volien creuar.
Només Ella, ràpida, va saltar endavant i va subjectar el pont, enrotllant-se les cordes als avantbraços. Va apressar els seus companys a que creuessin. Al seu voltant, els meteorits, les cendres i les roques volcàniques s'estavellaven contra el terra, recordant-los que tenien poc temps.
L'última prova. La definitiva.
Al seu darrere, la fi del món. A sota d'ells, el infern. I al davant, esperant-los amb un somriure, la sortida.
Ella va contemplar com un a un, tots els seus amics marxaven a través del pont, cap a una promesa que potser mai es compliria. Només Ell va quedar-se al seu costat. Només Ell havia entès que no tots podien viure. Que un s'havia de quedar al costat de la destrucció per aguantar el pont. Que un d'ells havia de treure la palleta més curta.
I Ella, abnegada com sempre, s'havia ofert silenciosament a salvar-los. Ella el va mirar. Ell no volia deixar-la. Ella va insistir. Les cordes se li cargolaven als braços, i li tallaven la pell i li cremaven la carn. Ell volia que creuessin els dos. Ella sabia que no era possible.
Al final, després d'insistir, Ell va accedir a creuar, fent-li prometre que es trobarien al final del camí que tots els homes han de fer. Ella va accedir.
I Ell, que s'havia enamorat d'Ella desde el primer instant que l'havia vist, va desaparèixer entre el fum i les cendres, deixant-la sola en un món de destrucció i mort.
I Ella, que mai l'havia estimat de debò, va aguantar la seva oportunitat de viure, mentre el dolor li mossegava els avantbraços i l'aire impregnat de desesperació li ennuvolava la vista.
I quan Ell va arribar a l'altre costat del món, al Paradís, un lloc de pau i tranquil·litat, on podrien créixer i viure com sempre havien volgut, un lloc pel qual havien lluitat desde el principi, va trobar que no era tan bonic sense Ella.
I aleshores es va permetre una última mirada enrere. Al costat dolent del món, on les flames consumien la terra, i destruïen tot el que trobaven al seu camí. Al lloc on s'havia quedat Ella, protegint-los a tots.
I al seu davant, el Paradís, el lloc que sempre Ella havia somiat, el lloc on sempre havia volgut estar, i també al lloc que la seva valentia li havia impedit veure.
I a l'altre punta de el infern, les flames cremaven els àngels, i els àngels cantaven cançons d'amor a persones inexistents.