Hi havia una vegada un nen que creia en la màgia.
Creia en la màgia quan ningú més ho feia. Escribia cartes al Pare Noel, i li preguntava com es trobava. Deixava caramels entre les plantes del bosc perquè les fades se'ls mengessin. Feia ocells de paper i després els cremava, amb l'esperança que arribessin a dalt al cel i els àngels els veiessin.
Era un nen com tants altres, i no ho era. Mirava el mateix món que els altres, però en veia un de diferent.
El nen es va fer noi, i quan tothom dormia, ell s'enfilava a les teulades i comptava estrelles. Li podries haver dit que era una estupidesa, una pèrdua de temps, però no t'hauria escoltat. Ell saltava de terrat en terrat, i repartia la seva màgia per tots els infants adormits del món.
I somiava.
Però, què és la humanitat sinó una desagraïda? Què és el que ens fa sempre voler més, i millor? Què sabem fer, sinó corrompre les ànimes joves amb esperits purs?
El noi es va fer home, i l'home va fer callar el seu esperit de nen. Va buscar una feina grisa i avorrida, es va casar amb una dona grisa i avorrida, va tenir fills i els va educar de manera grisa i avorrida.
I amb el temps es van deixar d'acumular cartes sense destinació a la bústia de correus. Van deixar d'aparèixer caramels entre els matolls del bosc. Ja no hi va haver més ocells de paper.
I quan un dia els nens de tot el món es van despertar, la màgia no hi era. I van plorar, cridar, pegar les parets, però la màgia no va aparèixer. La màgia havia perdut el seu amic més fidel, el nen que pujava als terrats i comptava estrelles.
Hi havia una vegada un nen que ja no va creure mai més en la màgia.
