Ania

Ania (Català)

-Eric...Eric!... Despertat d’una vegada desagraït!!-vaig poder sentir tot i estar en estat de zombie. Era la meva mare, com cada matí, cridava amb aquella veu que et deixava mig sorda i et feia voler arrencar-te els timpans –Avui es el teu primer dia en el nou institut, vols donar una mala impressió o què?-.

De fet em donava igual el que poguessin arribar a pensar de mi. Només volia passar els últims anys d’educació obligatòria el més ràpid possible, i desprès marxar ben lluny on no em poguessin trobar mai, però no sabia si podria treure’m aquesta boja que tinc per mare. Des de que el meu pare ens va abandonar no ha tornat a ser la mateixa, això no vol dir que abans estigues bé, però almenys no es passava la nit èbria i desfogant-se amb tot el que es posava al seu davant.

Al cap de una estona de donar voltes al llit vaig decidir llevar-me. A causa de la poca llum i la exagerada quantitat de pols que hi havia no era capaç de reconèixer la meva habitació, tot i que més que una habitació semblava un traster, tot era ple de caixes i andròmines. Havia de trobar ràpidament la caixa que poses “roba” i canviar-me, l’esmorza m’esperava juntament amb un dia ple de cares noves, de les quals no m’interessava recordar cap.

La classe on em van col·locar tenia vint-i-sis cares noves contant la del tutor, però a mi em semblaven totes iguals, avorrides, borletes, normals... Totes menys una, al fons de la classe vaig poder veure el que semblava una nina de porcellana, però em vaig equivocar. Tenia uns ulls gelats que semblava que et congeles amb la mira, i una pell tan blanca que no podia saber si era viva o morta. Aquella preciosa nina va fer que per primera vegada a la vida tingues curiositat per un altre ésser viu que no fos el gat del barri o jo.

Durant molts dies aquella mirada gèlida va ésser la raó pel qual em llevava cada matí i suportava les inacabables classes. Al cap de molt temps observant-la de lluny vaig aconseguir aprendrem el seu nom, Ania, m’hagués agradat tant poder parlar amb ella i dir-li pel nom una vegada i una altre, Ania... Però tot allò no va durar molt, de cop i volta un dia ja no hi era, ni al següent, ni al següent del següent... Va desaparèixer sense deixar rastre, com si no hagués existit mai.

Uns dies desprès de la desaparició de l’Ania en Ratlles, el gat del barri, va venir a casa meva tacat de sang, però quan vaig mirar detingudament vaig adonar-me’n que aquella sang no era seva. Sortir de casa sense que me mare em sentís, graciés a la borratxera que portava a sobre, no fou una tasca massa complicada. En Ratlles no feia més que indicar-me que el seguis i tal com ho volia ho vaig fer. Qui hauria pensat que gracies aquell gat veuria a l’Ania per última vegada, però no va ser ni molt menys com esperava,quan la vaig trobar havia canviat molt, aquells ulls s’havien tornat més gelats que mai i la seva perfecta pell de porcellana havia estat embrutada de sang, tanta que ara si que no dubtava de que era morta.

La notícia de la mort de l’Ania va fer-se publica pocs dies desprès de que la trobés. Segons l’informe, l’assassí va ser el seu propi germà gran, qui va confessar que va matar-la per néixer a costa de la vida de se mare.

A partir d’aquell moment la meva vida va tornar a ser la merda de sempre però, aquesta vegada, no podia perdonar-me per no arribar a dir mai el seu nom.

FI