A un bar petit d'un primer pis:
El licor és verd, aromàtic, picant. En queda un glop estàtic on hi sura el reflex d'una bombeta. Francesc, arraconat en un racó, taula per a un, pondera el beure, observant la Rosalira capgirant cadires, observant ella el rellotge que senyala un quart d'hora passat de mitjanit. Un glop i cap a casa, remuga Francesc interiorment, enyorant l'escalfor del radiador que té a l'esquena, maleint l'habitació que l'espera amb un llit fred. Gira els ulls en direcció a la finestra, a la plaça deserta. El vidre tremola sacsejat pel vent. Quin fred, pensa, quin cansament...
La Rosalira canta:
"Yo canto la pena
para quien me espera en la trena..."
I se li apropa a pas d'elefant, forçant el somriure, les mamelles bellugant com campanes.
—Francesc, xato...
Precipita el licor gola avall i treu la cartera.
—Molt bo tot, Rosalira.
—Gràcies, maco, gràcies.
Deix el bitllet sobre la taula i les monedes sobre el bitllet.
—Bona nit, Rosalira. Quede't el canvi.
—Gràcies, Francesc, gràcies, molt amable. Bona nit, amor.
Ella arreplega els calers i els coberts. Ell es posa l'abric i nota, un cop de peu, el lleuger mareig del licor.
"No me importa morirme
si es contigo aquí fuera..."
Rere l'estacada de potes de cadira, presoner, rere la barra de fusta polida, guinyol, rere la Rosalira tota la vida, capcot, hi ha el Guifré, drap tirat a l'espatlla, la calba relluint sota bombeta. Ensabona un got que ja està net amb la suficient parsimònia com per deduir que roman perdut dins del seu cap, somiant despert alguna cabòria de llibertat. Qui no és excels i triomfador en la seva imaginació?
—Bona nit, Guifré.
Però no respon. Ensabona que ensabonaràs.
Francesc obre la porta de l'establiment i surt. Baixa les escales a les fosques.
Al carrer corre el vent. Botonat l'abric, sense sortir de la porxada, s'encén un cigarret amb gelor de mans. Observa la plaça mentre fuma. Tristes plantes en torretes de metall que branden mortes amb el vent. Els fanals pinten el ciment de groc mostassa esmerilat. Francesc imagina un altra vida, Guifré ell també.
Trepitja la burilla, surt del porxo. Cap a casa?
Exhala l'últim romanent de fum dels pulmons i el sospir se l'emporta el vent com un tren fantasma carrer avall. Ell, com sempre, a l'andana, parat. Cap a casa o no?
—Yo canto la pena... —cantusseja entre dents.
Les llums del bar s'apaguen.
Francesc enfila carrer amunt, encarant el vent. Demà serà un altre dia.
