Dos jo, l'inici d'un psicòpata

Ell ho sabia, però no podia aturar. Les mentides li donaven la vida, però també el portaren a la tomba.

Asseia sobre el sofà, amb les mans al cap i els cabells entre els dits. Ho havia tornat a fer. Havia tornat a mentir. Per a mi... eren necessàries. Eren la meva droga. Havia provat altres substàncies, cannabis, ''aglans''; però res m'extasiava tant com veure la cara dels crèduls dels meus pares quan els amollava un reguitzell de mentides, una darrera l'altra, darrera l'altra, darrera l'altra... i ràpidament em girava perquè sempre la meva cara abocava una rialla que, lògicament, ells no podien veure. Era... són la meva droga. Fins i tot, a l'hora d'engalipar, jo em creia el que deia; havia d'anar amb compte de no emocionar-me amb els ornaments de la mentida, tampoc era qüestió de complicar-me la vida. Però, de totes formes, sempre m'animava una mica massa. Jo sempre he estat (al menys tenc aquesta impressió) un al·lot racional. Intent pensar les coses dues vegades, reflexiono sobre les accions que he de dur a terme després de... bé, ja saps, dir mentides. Intent anar unes passes per davant dels altres; sempre m'he cregut un poc ''Sherloquià''. De totes formes, més d'un pic m'he donat de morros contra la realitat després d'haver caigut en un error (hi valgui la redundància) en el que no hi havia caigut a l'hora de l'elaboració de les meves obres. Aquella vegada, al igual que les altres en les que em van pillar, estava enfadat amb jo mateix. Però no sabia el vertader motiu del perquè. Estava enfadat amb jo mateix per haver menyspreat la confiança dels meus pares? O era perquè, idiota de mi, no vaig preveure l'errada que em va delatar? Quan va ser que vaig oblidar d'una vegada per totes els sentiments dels meus objectius humans? Vaig aixecar-me decidit a no tornar a mentir cap vegada més (il·lús!) i em vaig dirigir a la meva habitació. Em vaig estirar al llit intentant dormir, lògicament no ho vaig aconseguir. Em vaig aixecar i vaig mirar el rellotge: les 11:05 del matí. La meva mare al menjador planxant; el meu pare assegut al sofà mirant la televisió. Anaven de moderns els dos, però les feines de la casa les feia sempre la meva mare; una parella hipòcrita, i no només amb aquest sentit. Ambdós intentant no plorar, el meu pare no ho aconsegueix. Jo en aquells temps encara sentia un poc de compassió per ells. Se'm tancava la gola. L'únic que pensava fer en aquell precís instant era tancar-me com havia fet en la meva habitació i matar el temps com fos fins l'hora de dinar. Vaig agafar un còmic del Mortadelo y Filemón i el vaig començar a fullejar. El vaig llançar de seguida a la taula, no tenia ganes de llegir, vaig agafar el mòbil i vaig entrar a l'aplicació de Netflix. Em vaig posar a veure series fins l'hora de dinar. Aquell dinar, tant com molts d'altres, fou mut. A taula tocava coca de trampó, el meu menjar preferit, quines coses te la vida. El meu menjar preferit, però cada mossegada era amarga; però menys del que imaginava. Ja havia començat a oblidar el tema; bé, més que oblidar-ho, a no donar-li importància. Anys enrere m'hauria preocupat de que ja no m'afectés un tema com aquest. Ara m'era normal. La vaig devorar en segons, vaig agafar el tassó d'aigua, li vaig pegar un bon glop i em vaig aixecar de taula. Normalment la meva mare em renyaria per no haver esperat a que acabés tothom i per no haver menjat fruita; però en aquell moment es devia preguntar perquè varen decidir adoptar-me quan era petit i no em van deixar en aquell poble de mala mort de Romania; hagués sigut més fàcil per a ells. Mom pare, en canvi, mantenia la mirada baixa intentant no contactar visualment amb ma mare i menys amb mi per a evitar les llàgrimes. Vaig abocar l'aigua sobrant del meu tassó al bol d'aigua del ca, vaig deixar el plat a la pica i me'n vaig anar a la habitació no sense abans haver comunicat que me'n anava a estudiar, mentida. Vaig col·locar un aparell al passadís que amplia el senyal del wi-fi i em vaig tornar a tancar dins l'habitació. Vaig obrir el llibre d'història per una pàgina totalment aleatòria del tema que tocava a classe, vaig barrejar un parell d'apunts per sobre la taula i vaig connectar els auriculars al telèfon; una vegada més, em vaig posar a veure series. En aquell moment, per jo, el tema ja havia perdut tota importància. l'únic en el que pensava era en què berenaria el dia següent a l'escola i com podia estafar als meus pares per a robar-lis alguns doblers per a dita qüestió. Crec que sóc un poc cleptòman. Sé el que penses. Sóc un monstre, un psicòpata, tenc problemes mentals, necessit anar a un psicòleg. Dons tens tota la raó del món; però t'equivoques en una cosa. No m'agrada contar les meves coses a ningú, sinó just al contrari. De fet, un dels meus grans plaers de la vida és escoltar els problemes de la gent, crec que tenc un do. Resulta que, amb gran facilitat, aconsegueixo que la gent em conti els seus problemes i les seves coses més íntimes. Una vegada m'ho conten sempre els dic les paraules exactes que volen escoltar i... pum! ja ho amollen tot. Bec dels problemes i inquietuds de la gent. M'agrada mantenir-me en un segon pla. Saber tot de tothom i fer-ho servir com més em convengui, el meu èxtasis. Esbós una rialla. L'inici d'un psicòpata.