Pequeñas cosas y trabajos para el instituto

Petita història gore [CATALÀ]

EL CRIT

Em vaig mossegar la llengua sense voler. Vaig anar a beure aigua. Tenia una mica de sang, però m'era realment indiferent. Seguia nerviosa.

Mai havia estat en una comissaria. Com a mínim per un interrogatori. En 2 minuts seria interrogada. Tenia la gola seca i el cap fet un nus.

Era tot un caos: Trucades aquí i allà, policies esverats, famílies cridant... Tot i el soroll, en el meu cap era com si no escoltés res: estava en blanc.

-Vol vindre d'una vegada?- em va cridar l'atenció el policia, crec que variïs cops.

-Ja vinc.- Un cop asseguda davant d'un policia amb gavardina color cafè en una saleta, ens vam disposar a parlar.

-Katherine?

-Així em diuen. Qui em parla?-Estava fent la meva millor cara. Un somriure, un infal·lible somriure.

-Ryan. Però no estem aquí per fer un te i jugar a les nines. Fa dos dies va morir el teu pare. En saps alguna cosa?

-Alguna novetat? No m'agrada parlar d'ell.

-Veig que vas plorar

-Al cap i a la fi és el meu pare

-Hi ha qui diu que abusava de tu.

-Hi ha qui diu que existeix el monstre del Llac Ness, que els extra-terrestres ens visiten i però, sobretot, hi han els que diuen que tinc pressa. Impressionant, no creus, Ryan?

-Només vull dir-te que si en saps alguna cosa, per petita que sigui, truquis a la policia. Alguns rumoregen que el vas matar tu.

-Mira, m'has pillat, jo, Katherine Dumber vaig matar el meu pare bla bla bla -En Ryan feia cara de sorprès, que innocent- Esclar que no vaig ser jo, joder, era el meu pare. Si em disculpes, marxo.

Només falta que em suïcidi, llavors C.S.I Las Vegas faria un capítol inspirat amb mi perque resultaria que jo seria l'assassina.

Mentre baixava les escales cap a la porta (degut a que l'edifici estava separat en denuncies i invesigacións). Al ploure fora, vaig veure un home amb un paraigua.

Llavors vaig recordar:

-Recordeu que estem al tram final de 1r ESO, no afluixeu.-va dir el professor de biologia mentre els alumnes marxaven després d'escoltar el timbre, en un dia plujós.

-Atrapa'm "Kathie"!

La Daisy va agafar el seu paraigües de la "Barbie" acabat en punxa mentre anava corrent per les escales. Es va girar per veure quanta desventatge li portava. Va ensopegar. Mentre volava, anava girant el cap cap el terra, i va ficar les mans endavant, però va oblidar el paraigua. Va tocar al terra i es va quedar estàtic amb la punta mirant adalt. Lentament el coll de la Daisy es va col·locar a la punta del paraigua i s'endinsava fins que la va travessar. Tot era vermell. Encara respirava. Va fer un últim sospir i va morir finalment. Davant meu. Morta. I sense poder fer-hi res.

Vaig tornar a la realitat poc a poc, parada allà al mig.

-Estàs bé?-Un policia em va vindre a socórrer del meu espiral de records.

Un cop a casa, va sonar el telèfon.

-Digui?

-El vas matar tu oi, Katherine?

-Ryan, ets tu?

-Ja ho saps

-No té gràcia- Estava a punt de penjar fins que vaig escoltar el seu nom.-

-Ho he dit bé, "madame"? serà que la vas empènyer tu? Vas matar el teu pare i ho demostraré.-Estava decidit.-

-No la tornis a nombrar.

-Daisy Scopfield. No serà que la nena s'ha enfadat?

-Carrer Milanés, 22:00

Vaig penjar.

No pensava deixar les coses així.

Feia fred i tot estava humit, però no plovia. Vaig veure una silueta masculina i m'hi vaig apropar.

-Ho- El vaig interrompre, volia acabar ràpid

-Et seré breu, d'acord, Ryan? Va ser, mes o menys, així:

Em vaig dedicar a explicar-li tota la història:

-Hola filla, passa alguna cosa?

-Et desitjo, com quan era petita

-Et refereixes a...

-Vine a casa

Passats 30 un home fastigós es va presentar a casa

-Anem al llit

Mentre es treia la camisa bruta d'oli i altres coses, es va col·locar sobre meu.

Vaig agafar una navalla i li vaig tallar la part inferior de la cara, entre el coll i la barbeta. Tot sangrava.

-Ara sabràs el que es que abusin de tu durant 5 anys.

M'assegurava que estigués viu tapant-li com vaig poder 10 centímetres de ferida oberta i treient sang com una aixeta. Li clavava agulles a les cames i a la panxa, pero no les treia. un cop tenia unes 15 les vaig treure totes de cop. Li quedaven 2 minuts de vida, però de ple sofriment.

Es va quedar petrificat, però amb cara de "ho sabia, soc un "crack"". Era molt bufó així. Pobret.

-Sabia que havies sigut tu! Des del principi. Totes les relacions tenien sentit.

-Ets estúpid?

Amb una katana li vaig tallar una mica els dos genolls. no els podria moure durant 3 setmanes. 5 dits trencats, un per un. I la katana al coll. Però lentament, així sofriria mes.

-Ara ja saps que es ser la Daisy, amb alguna cosa clavada al coll? Uy perdona, tu t'ho vas buscar, tu t'ho mereixes, i ara tu sofriràs encara mes!

Saps? Era la meva millor amiga i encara ho es. Adéu.