ELS ÀNGELS NO TENEN ALES

1. BLACKBIRD

Em desperto i el primer que veig és el sostre de lâhabitació, blanc i amb fotos que jo hi he enganxat. Miro el despertador i veig que ja són les 11. Ostres! Arribaré molt tard a lâinsti! Em dec haver adormit i...  Llavors i caic. Som estiu! Iuhuuu!!!

Bé, doncs així faig el mandra mitja horeta més i, encara tota lleganyosa, rodolo fins al terra i vaig fins al lavabo fent el cuc per no haver-me dâaixecar (una tècnica molt útil). Esmorzo el primer que trobo i surto al jardí que tenim al voltant de casa. Vivim en una zona de la ciutat plena de cases clonades. És a dir, totes són absolutament idèntiques, amb el seu jardinet al voltant, la tanca i la barbacoa. Això hauria d’estar prohibit, de lo avorrit que és.

M’estiro a l’herba, encara molla de la rosada del matí i sento el soroll d’una persiana que s’aixeca; oh!! És en Gus, el meu veí i millor amic, que se’n va a córrer com cada matí. Els dos formem part de l'equip d'atletisme de l'institut; córrer és la nostra passió.

-          Ei, Dene!

-          Que vagi bé, Gus!

Ai! Si no m’he presentat! Evidentment no em dic Dene, sinó Denèbola. No va en broma, la meva família és addicta als noms estranys i, cosa inevitable, jo també vaig sortir rebent. Almenys, és millor que el nom de la meva àvia, que es diu Mintaka. Sembla el nom d’una negreta de l’Àfrica, encara que som catalans de tota la vida.

Per cert, m’ha descuidat esmentar-ho, però des de fa... Hum... Sis anys? Estic enamorada d’en Gus. Era inevitable! Ens coneixem des de que érem ben petitons i, a més de ser el paio més divertit que conec, té un no-sé-què que el fa molt especial. Cal dir que el sentiment no és mutu.

Truco a la Bel·la i a l’Ada, les meves millors amigues, per anar a la piscina; almenys passaré un matí ben divertit.

                                                                  ∞

-          Cabró!

-          Vés-te’n a cardar llana, noi!

Estem les tres estirades de bocaterrosa a les tovalloles. La colla de l’Uriah, mentre estàvem estirades prenent el sol, ens han vingut a tirar aigua glaçada a sobre. La veritat, jo no ho trobo gaire divertit, però sembla ser que a la Bel·la i a l’Ada els hi encanta.

-          Noies, admeteu-ho, però això no ho dieu sincerament. Si us encanta que estiguin per vosaltres!

-          Apa! Ada, la Dene avui ha fumat.

-          Home, són macos...

-          Bé, una mica...

-          Una mica més...

-          Bastant...

-          Bé, de fet, molt. Has vist l’Uriah?

-          Que si l’he vist?!

-          Noies, per fer això, aneu a buscar feina en una revista del cor.

-          Nye, nye... –diuen les dues. Però no ho neguen.

                                                                     âˆž

Com que els meus pares estan tot el dia a fora treballant i el meu germà gran, en Zosma, està a casa d’un dels seus amics, agafo No està escrit a les estrelles i me l’emporto al jardí de davant per rellegir-lo per milionèsima vegada. Sempre he pensat que aquest llibre parlava de la història d’amor entre en Gus i jo, seria tan bonic... tot i que espero que no sigui un malalt terminal i acabi mort.

Porto llegint una mitja horeta quan noto quelcom que em frega el peu. Un mosquit? No. Ho miro millor. És com... una personeta? Si, sí, és com una persona normal i corrent l’únic que és minúscul, de l’alçada de tres snichs. Val, potser al dinar preparat d’estofat amb camasecs els bolets eren al·lucinògens i ara estic veient coses que no són reals. No, no, no somnio, és una personeta de veritat. Es mou amb passetes curtes, deixa anar uns sorolls aguts i es treu una agulla de la butxaca i em punxa el turmell. No sento dolor, sinó una estranya sensació freda; és com si aigua glaça em sortís de la peu, substituís la sang i comencés a recórrer tot el meu cos per les venes. Després, un fort dolor al cap i... em començo a encongir?! Sí, sí, cada vegada veig l’herba més i més alta, i el cel es va allunyant. El cap de 3o segons, ja sóc de la mateixa mida que la personeta. Al·lucino?