ELS ÀNGELS NO TENEN ALES

3. IN THE DEAD

Segueixo en Zeta fins a darrere del meu jardí, que rodeja la casa de verd. Allà hi ha la barbacoa i la caseta del nostre gat, en Porcupintí.

- I ara on anem?

- A un lloc.

- Home, tu què creus âli llanço una de les meves mirades assassines, dâaquelles de que si els teus ulls fossin de foc, en Zeta ja estaria tot socarrimat.

- Ai, ets pregunteta, eh?

En Zeta segueix caminant. Sent tant petitona, em costa molt avançar per lâherba, que mâarriba a lâalçada de la barbeta. En canvi, ell camina amb una agilitat sorprenent! Com sâho deu fer? El cor em fa un bot quan veig un monstre davant meu; la mare del tano! Un llimac! Quin fàstic, déu meu...

- Zeta, corre, corre! Aquest bitxo em fa fàstic!

- Ai, pobre Denèbola...Ha, ha, ha, ha, tâhi hauràs dâacostumar. Si un llimac el veus així, imaginaât el teu gat.

Hem arribat a davant de la caseta del Porc, i per sorpresa meva en Zeta hi entra a dins.

- Ara mateix el meu gat ens podria matar ho saps oi?

- Per què et penses que no hi és, amb lo dormilega que és? Sort que algú lâha subornat amb sípia, i no sóc jo... Apa, vine.

Em fa entrar fins al fons de la caseta (o hauria de dir casassa, des del meu punt de vista?), i allà, a la paret, hi veig un símbol: és com un rombe amb un ull al mig. El rombe està envoltat per una corol·la de punxetes. És força bonic, fet amb marbre i de tons pastel.

En Zeta hi posa la maneta al mig, tanca els ulls... i de la paret de la caseta en neix un forat negre. El forat es va expandint, agafant tonalitats liles i blavoses. Quan ja és de la mida d’una persona (de la nostra mida, s’entén) en Zeta fa un saltiró i el forat el xucla. I de cop, ja no hi és.

El forat desprèn un magnetisme molt fort, t’atrau cap a ell. Al final no puc resistir-ho i em relaxo; el forat amb xucla i començo a veure a tota màquina tot de paisatges, com si anessis en tren. I... Pum! Caic sobre un tou d'herba i m’estovo el cul. Quan aconsegueixo obrir els ulls i m’acostumo a la llum tan forta que hi ha, veig la cara d’en Zeta a un pam de la meva. Li podria comptar les piguetes que té a la punta del nassarró.

- Benvinguda a Atlàntida, Denèbola –i em somriu.