EL QUE ELLA EM VA ENSENYAR

CAPÍTOL 6

L'avi va deixar el got d'aigua davant del seu nét. En Gaël plorava. Plorava com mai en la seva vida havia plorat. Les llàgrimes sortien, lliscaven galtes avall es precipitaven a l'abisme. Estava destrossat. Absolutament destrossat. Mirava les dues butaques. Ell, assegut en aquell sofà, havia pogut veure els seus avis cada dissabte. Moments se li apareixien efímers, perfectes, purs. Ells dos llegint llibres. L'àvia explicant els seus contes. En aquell moment ell era tan petit que ella el podia posar sobre els genolls. Tants records... Tota la seva infància estava en aquella casa. Tota la seva infància estava en ella.

L'àvia estava malalta des de feia anys, però ningú no li va dir a en Gaël, seguint la voluntat de la mateixa Ellie. Ell plorava. Sense parar. El seu avi es va aixecar, va pujar les escales. Uns minuts més tard baixava les escales. Va mirar al seu nét.

-Tu abuela me pidió que te la diera cuando estuvieras mejor, pero creo que necesitas leerlo.

L'ancià va deixar a la taula una carta. En Gaël va mirar el sobre: "Pel meu petit". Era la petita i estilitzada lletra de l'àvia.

S'aixecà, va abraçar al seu avi, i ell el va consolar una bona estona.

-Ellie es el mejor regalo, hijo. Voy a dejarte a solas con ella.

-Gràcies avi, t'estimo.

L'avi va desaparèixer escales amunt. En Gaël va mirar la Carta. Allà dins no la podia pas llegir. Era massa fort. Va mirar la butaca de la seva àvia.

-Perdona'm però aquí no puc.

Es va encaminar al Jardí. La preciosa mimosa. Sota l'arbre. Allà la llegiria.

Recolzat, a l'ombra i un xic ocult de tota finestra, en Gaël va obrir el sobre. Un mar de paraules s'estenien pel full:

-Hola petit. Si llegeixes això vol dir que jo no he estat a temps d'explicar-te una de les meves històries, la millor en realitat. Li vaig dir al teu avi que te l'expliqués ell, però ell em va dir que això d'explicar contes era un do que només jo tenia, i que això dels contes era entre tu i jo. Te n'he explicat tants, rei meu... però aquest és el més especial per mi, sens dubte. Espero que entenguis que t'estimo moltíssim Gaël, que sempre he cregut en tu, que sempre ho faré, i que no hi ha res que em faci dubtar de la gran persona que ets.

Hi havia una vegada, una persona que vagava per l'univers. El seu nom era mort. Aquesta persona es sentia sola, perduda, desolada. Sense propòsit. No sabia que fer. Era dels éssers més poderosos que existia, però la soledat podia amb ell. Per una altra banda, Vida, una persona alegra, lluminosa i pura vagava per l'univers. Ningú no s'atrevia a acostar-se, dons de tan bonica que era, ningú creia ser mereixedor del seu amor. Eren capaços de rendir-se abans d'intentar-ho. Ella només volia estimar i ser estimada.

La casualitat, el destí, o potser la sort van fer que aquestes persones es trobessin. Sense saber-ho van trobar allò que tan havien esperat. Es necessitaven. El seu amor eclipsava. Vida omplia el vuit de Mort, i Mort aportava la pau i serenitat que Vida necessitava. Efectivament, els estels sentien enveja de l'amor eclipsant de la parella, i per tal de trencar-los, els van maleir. Crearen un planeta, La Terra, els van separar sense forma de trencar el malefici. Tots dos tancats en aquell infern, sense possibilitat de comunicar-se, amb el dolor de la soledat altra vegada, estaven perduts. La Terra els separava. Vida sabia que Mort, sola, no podia quedar-se, perquè s'entristia massa... Si tan sols un missatge li pogués donar a Mort....

Una idea li va passar pel cap. Era desbaratada, impossible, però alhora estava desesperada per enviar un senyal d'amor a Mort. Vida va crear una tortuga. Li van fer un petó i vàries voltes. Un petó d'amor pur, vertader, sincer. Va fer el mateix amb altres milers d'éssers. Milers i milers de regals, tots per Mort. Cada un amb més o menys corda. Cada dia uns quants regals es quedaven sense corda, i era Mort qui els havia de rebre, besant-los el front. Cada vegada que Mort basava un regal, Vida sentia una calor en el cor, que el tornava a fer viure. Els envejosos els van maleir, però van trobar la forma d'estimar-se: a través de regals...

Tots som regals. Amb més o menys corda. Uns arribarem abans, altres més tard, però la mort ens rebrà de braços oberts i amb el petó més dolç que ens pot oferir.

Gaël, porto tota la vida esperant ser entregada. Res em fa més feliç que ser un regal. No estiguis trist, petit, que l'àvia està amb la resta de regals que Vida ha regalat al ser enamorat.

Diga-li al teu avi que l'estimo, que l'espero, però que no tingui pressa, que vingui només quan la corda se li hagi acabat.

En Gaël va mirar al cel. Ella ja no hi tornaria a ser mai més. No podría ensenyar-li més del que ja l'hi havia ensenyat. La seva àvia ho havia estat tot per a ell. Ella li havia ensenyat a viure, a ser.

-Gràcies per fer-me l'essència de qui sóc.

Es va aixecar, encara amb les galtes molles, i va fer camí cap a casa seva Necesitaba estar amb el seu avi.

FÍ.