[X]

Capítol 2

-Estàs segura que no vau veure res?-em torna a preguntar la mare.

-Sí, segura. Que ahir arrivèssim tard no vol dir que hi siguèssim on ell.

Deixa anar un sospir i m'agafa de les mans.

-D'acord. Trucaré a la seva mare i li diré que tu tampoc en saps res.

Ella s'aixeca i s'envà a la sala d'estar. Jo aprofito per agafar el móvil i enviar un missatge als meus amics.

-Jo: "Ens veiem a les onze, on sempre".

Un cop arribades les onze, érem els quatre reunits al sorrall que hi ha sota un pont per on passa el tren.

-No podem seguir amagant-ho.-vaig atrevir-me a dir.

Tots em van mirar com si haguessin escoltat la notícia més impactant de la seva vida.

-No, no podem. Si diem alguna cosa a algú, pensaran que estem bojos i que ens ho hem inventat perquè tenim algo que veure amb la seva desaparició.-va afegir l'Oriol, se li notava preocupat i a l'hora espantat.

-Però...si no diem res...podria tornar a pasar...-va interrompre la Tina-I si es tracta d'un psicòpata?!

-No diguis això, que encara m'espantes més.-li respon en Marc una mica molest i donant-li un copet a l'espatlla.

-Nois, ho hem d'avisar.-vaig insistir-La Tina té raó, i si torna a ocórrer una cosa així?-els miro més espantada.

-No! Lo millor és deixar-ho córrer. No podem arriscar-nos a...

-Deixar-ho córrer? DEIXAR-HO CÓRRER?!-li interrompo cridant i molt espantada.-COM VOLS QUE OBLIDEM UNA COSA AIXÍ?! Tu potser ets més fort, però jo et juro que a mí mai se m'anirà del cap el que vam veure ahir. MAI!-li crido ja enfadada.

-Evelyn, no cal que et posis així...-diu amb un fil de veu en Marc.

-I COM VOLS QUE M'HI POSSI, EH? QUE SOMRIGUI COM SI RES PASES?! DONCS, NO! NO SÓC CAPAÇ DE FER VEURE QUE NO PASSA RES...!

-...vine aquí...-diu l'Oriol en un to suau i m'envolta amb els seus braços. Sense poder evitar-ho més, esclato a plorar recolzant el meu cap al seu pit. No s'escolta, pero noto com ell també comença a plorar i com les seves llàgrimes cauen sobre el meu cap.

Després, la Tina i en Marc s'hi afegeixen a l' abraçada. Ens vam quedar una llarga estona així fins que vaim deixar de plorar i em vaig moure una mica per separar-me.

-Ey, anem al Charlie's cave?-els hi pregunto amb un lleuger somriure. Ells somriuen també i afirmen un per un amb el cap per contestar a la meva pregunta.

Comencem a caminar els quatre en línea. L'Oriol és a la meva dreta i, a l'esquerra, en Marc i la Tina.

-Sabeu què? M'han dit que la Júlia i l'Enric estan liats.-dic per trencar una mica el gel.

-No fotis-diu la Tina- meh, un menys a la meva llista.

Els quatre esclatem a riure.

-Va, si sabies des del principi que no hi tenies possibilitatas amb ell-li diu en Marc rient.

-Bueno, però mai sa sap.

-Es veu que porten tres mesos-afageixo.

-...-a la tina se li queda cara de decepció- que s'envagin tots a pendre pel sac...

Els altres riem quan l'escoltem.

-No et vinguis avall, dona, encara tens una llista-afageix l'Oriol amb to sarcàstic.

-Suposo...-deixa anar un sospir com d'esgotament i ens mira a l'Oriol i a mi- I vosaltres dos?

Els dos ens sorprenem i ens mirem sense entendre res.

-Nosaltres dos...què?-li pregunto sense entendre res del que deia.

Ens mira i deixa anar un riure maliciós, baixa las seva mirada i fixa els seus ulls on es troben les meves mans i les de l'Oriol.

Nosaltres, en veure cap a on mira, baixavem els nostres ulls també fins les nostres mans.

-...

Em sorprenc al instant en veure que les nostres mans estaven agafades i entrelligades una amb la de l'altre. Quant feia que ens estàvem agafant de la mà? No me n'havia adonat.

Triguem uns instants en reaccionar i separem les mans. Pugem el cap i els nostres ulls es troben entre sí fent que els dos ens girem a l'instant, vermells de la vergonya.

-Us estàveu agafant de la mà?-ens pregunta en Marc rient.

-Això no vol dir res-li respon l'Oriol intentant encubrir-ho.

No puc evitar mirar-ho: al igual que jo, estava vermell com un tomàquet i la veu li tremolava.

No aguanto més i esclato a riure tant fort que trigo una estona en parar. Els tres s'em quedaven mirant sense entendre res.

-...perdó, es que m'ha fet gràcia la cara que has ficat, Oriol-aconsegueixo dir i segueixo rient.

Ells, suaument, comencen a riure també.

Aconseguim tornar a arrencar i arribem al Charle's cave.