[X]

Capítol 4

Conec a l'Oriol des de tercer curs de primària, quan va arribar nou a l'escola.

Al principi li costava relaciomar-se i sempre es seia sol al fons de la classe; cal afegir que abans era diferent a ara: era una mica grassonet, portava ulleres i vestia amb jerseis de colors vius (que vet a saber tu d'on els treia), i, també, portava brackets. Això no l'afavoria gens, ja que la majoria dels problemes que va tindre de petit vab ser a causa del seu físic. Les hores del pati les passava terriblement: sempre havia d'aguantar al grupet de l'Oscar, en Felip, l'Ignasi i l'Esteve.

Jo, que sempre hi passava les hores del pati amb en Marc i la Tina, un dia vaig veure com es ficaven amb ell emputxant-lo i fent-li caure a terra. Ell, com sempre, es va quedar callat al terra sense queixar-se i sense defensar-se. Però jo no ho vaig poder deixar córrer. La ràbia que s'em va produir quan ho vaig veure em va consumir i no ho vaig aguantar. Em vaig acostar a on eren ells i em vaig posar davant de l'Oriol encarant-me amb l'Òscar.

-Deixeu-li en pau!—els hi vaig advertir força seriosa i enfadada, tot i que per dins no tenia molt clar el que estava fent.

Ells em van mirar i van riure de mi, menys l'Oriol, és clar. Ganyotes, gestos burlons i trataven d'imitar la meva veu per riure's.

-"Ai, no li feu mal. No podeu ser amics i cantar cançonetes juntets?"—va dir l'Ignasi en un to agut i de burla.

-Ves a jugar amb les altres nenes a les nines o a perruqueres.—va afegir en Felip i em va donar una empenta que va fer que caigués a terra i que em dongués un cop al cap contra la columna.

Jo no em vaig adonar al principi ja que estava plorant del mal, però em va començar a sortir sang del cap i, ells, en veure-ho, van sortir corrents. Menys l'Oriol, que es va apropar a mi i, en quan va posar la seva mà al meu braç, vaig aixecar el cap i vaig veure com em mirava preocupat.

-Estàs bé?—em preguntà tot amoïnat.

-Crec que sí...—vaig dir una mica anonatada. Em vaig recolçar sobre un braç per aixecar-me i l'Oriol em va agafar el braç suaument per ajudar-me.

Tot seguit, vam anar cap a l'infermeria i, en veure el que m' havia fet al cap, l'infermera va decidir de trucar de seguida a urgències.

-No us mogueu d'aquí.—ens va dir abans de marcar el número al telèfon i sortir de l'habitació.

-No t'hauries d'haver ficat....no t'hauria passat això...—em diu l'Oriol amb un fil de veu i el cap ajupit com si es sentís culpable. Allò, no entenc encara per què, em va fer somriure.

-No.—li vaig respondre—M'he ficat perquè no em semblava gens just el que feien. S'estaven ficant amb tu quan no havies fet res i això m'ha fet cabrejar.—ell, quan em va sentir, va aixecar el cap i em va mirar deixant anar un lleuger somriure.

-Gràcies.-va dir.

-De res.

En aquell moment va entrar en Xavi, el professor de ciències naturals, per pujar-me a l'hospital.

-Fins després.

Em vaig acomiadar de l'Oriol i acte seguit vaig marxar.

Al següent dia, vaig convidar a l'Oriol a que vingués a l'hora del pati amb el meu grupet. Des d'aquell llavors va formar-ne part.

Al principi, a en Marc no li acavaba d'agradar, però amb el pas del temps es van tornar amics i, ara, són millors amics, és més, poques vegades no els veus junts.

Amb la Tina, en canvi, sempre s'ha portat bé, més que res perquè la Tina no en té cap maldat i es van caure bé des del principi.

D'aquell llavors a ara, l'Oriol ha canviat molt, tant com a físic com a personalment. Va començar a fer exercici voluntàriament; a primer d'ESO, va canviar el seu estil de vestir a roba fosca; a segon, es va treure els brackets; a tercer, li va canviar una mica l'expressió de la cara: ara se li veu més madur. Tenia el cabell fosc i llarg; ara el porta més curt i rapat pels costats.