AMOR I MORT

Ràpid

Vaig ràpid.
No penso
Faig i no m'aturo
No sento res.
No parlo.

M'aturo i em pregunto.
Que faig? 
No sóc conscient.
I segueixo.
I no sento, ni parlo.
Tampoc m'aturo.

Em prenc un moment.
Penso.
No sé que em passa.
Sóc feliç?
-Dóna igual.-penso.
I segueixo.

Després de tot m'assec.
Encenc la cigarreta.
I penso.
No ho sé, potser no...
Em deprimeixo.
Començo a plorar.

Fumo.
A un ritme constant.
Lent.
Al ritme dels meus pensaments.
M'adono que és veritat.
No sé que faig ni per què.
El que sí sé és que m'he equivocat.
Que si em fa feliç.
Potser no del tot.
Però si suficient.
Suficient com per seguir.

D'això es basa la vida.
De seguir.
De no mirar enrere.
De construir.

Encara que molts cops m'enfonsa la idea.
La idea de que tot allò pel que estic lluitant marxi.
I que tot el que estic fent no serveixi per res.

I al final.
Acabo per precipitar ho tot.
I jo mateix torno al punt de partida.
On l'endemà tornaré per reconstruir.
Reconstruir alló que destrueixo durant la nit.
Enfonsant me així en una rutina.
Aquella rutina constant.
Que m'enfonsa i em fa sentir idiota.
Idiota per no avançar ni millorar.

Apago la cigarreta i la llenço al cendrer.
Entro a casa i tanco la porta.
Em rento les dents i m'estiro al llit.
Penso.
- Que més dóna? El que importa no es visible ni tangible.-
A les hores m'adono que sí que sóc feliç.
M'estiro i m'adormo, enganyant me a mi mateix de què sí.
Sí.
I sí.
Sóc feliç.
Sóc feliç?
Sóc feliç...