Benvinguda a Loreauville

EVELYN WHITE

El viatge de Nova Orleans a Loreauville són només dues hores i mitja. Durant tot el trajecte començo a perdre de vista la civilització i només veig camp i més camp, plantacions de canya de sucre i pantans. Cada vegada que m'acosto més al poble em trobo amb menys cotxes i la furgoneta deixa de destacar entre els SUV per ser una més amb les furgonetes dels altres.

Loreauville és una petita població de només nou-cents habitants. Va ser fundada l'any 1871 té una curta existència. Podem resumir el poble en una carretera principal on hi ha el banc, una cafeteria, una farmàcia, una gasolinera, un petit supermercat, petits comerços i un bar. Es veuen també cases disseminades a les llunyania i els infants juguen al parc infantil, pugen i baixen del tobogan sense vigilar, es tiren dels gronxadors quan estan a una altura exagerada i les mares xerren acaloradament mentre vigilen que ningú prengui mal.

Tinc la direcció de la tia Olivia apuntada a un paper, aturo la furgoneta al pàrquing del supermercat, obro el google maps: "113-101, Louisiana 344, Loreauville". Torno a posar-me en ruta, el mòbil m'avisa que amb cinc minuts arribarem, el poble no dona per gaire més. Baixo la finestra i m'envaeix l'olor a primavera, a gespa acaba de tallar, ocells que m'acompanyen cantant i poso la música més alta like strawberry wine and seventeen...

No pot ser. Aparco la furgoneta davant de la casa destrossada que tinc davant dels meus ulls. Com pot ser que sigui la mateixa casa de les fotografies? La casa de dues plantes només conserva les finestres de la planta alta. El porxo té totes les fustes aixecades... Sembla que havia sigut blanca algun moment de la seva existència però ara les parets externes tenen un color marronós, brut i descuidat. La gespa arriba més amunt de les escales de l'entrada. Em poso a plorar desesperada, no pot ser, no és el que esperava. Havia vingut molt il·lusionada. Què hauré de fer? Buscar un altre lloc per viure? No em puc permetre un lloguer i les classes d'anglès, no puc fer-ho. No hauria d'haver marxat, vull tornar a casa, allà estava segura, no em faltava res, no tenia una casa mig enderrocada per viure.

-Hola, hola bona tarda! Què hi fas plorant al cotxe? -m'interpel·la una senyora de no més de seixanta anys. Té una estatura mitjana ni molt alta ni baixa, els cabells grisosos recollits amb una trena, és curiós no estic acostumada a veure senyores grans amb el cabell tant llarg com ella. Té els ulls enfonsats d'un color verd apagat, els puc veure amagats darrera unes grans ulleres de pasta. Porta un vestit de flors preciós molt alegre i un davantal empastifat de farina.

-H..hola. Em dic Eliana Mir. He vingut a viure aquí al poble, a Loreauville però només m'he trobat amb aquesta casa destrossada -responc temorosa, el llavi em tremola i no puc aguantar les llàgrimes que ressegueixen les meves galtes fins caure sobre la camiseta.

-Senyoreta Mir, encantada soc la veïna de la senyora Olivia que vivia abans aquesta casa. Em dic Evelyn White. Passi, passi a casa meva a menjar alguna cosa i m'explica més bé què hi fa aquí -em respon alegrament la senyora White.

La segueixo arrossegant les cames, sense preguntar-me on em porta. En silenci intentant aguantar el singlot després d'haver plorat tanta estona. Creuem la carretera on no hi passa cap cotxe i em trobo davant d'una petita casa amb una porta de fusta majestuosa, uns grans finestrals, adornats amb unes fines cortines grogues. Em fa passar a la cuina. Una gran cuina oberta al menjador, fa molta bona olor, estava fornejant un pastís de poma i em convida a seure mentre prepara un te per les dues.

-Doncs senyora White, aquesta és la meva trista història. He deixat tot el que tenia a Girona, Catalunya, per venir a estudiar anglès una temporada. Havia de quedar-me a casa la meva tia àvia Olivia però quan he arribat m'he trobat que res del que havia vist a les fotografies és cert, només hi ha una casa vella mig enderrocada -li explico més calmada i començo a fer sorbets del te intentant no cremar-me.