Entre amics

2 parte

De sobte em vaig despertar en el bany no es que faig allí, ja era de dia.  De colp sent un crit que crec que venia del garatge , i a penes m'acabava de despertar, vaig eixir del bany corrent i vaig baixar les escales de dues en dues, i quan vaig arribar al garatge vaig veure el pitjor que podia imaginar.
-Cristina desperta per favor - Deia mar amb crits
- Que ha passat, que ha passat!!!- Deia Dennis cridant a tota veu. L'era el meu nuvi una persona encantadora, feble però molt bona persona. 
-Cristina està *mor-*ta...- Els meus ulls es van obrir completament
- Qui ha fet això a la meua núvia! Segur que has sigut el teu Jonathan ningú et coneix realment - desesperat per trobar a l'autor de l'assassinat. 
- Calmar-vos tots! Algú recorda alguna cosa? - Deia Mónica, mai xica que sol estar sempre de festa, la típica que mai està seriosa i sempre va de xic en xic, però per molt estrany que fora aquesta veus estava molt seriosa  
- Res de res- Déiem els cinc quasi a la veus. 
- Ningú telefonarà a la policia i ningú es mourà fins abans de saber qui l'ha matada- 
En aquest mateix moment em vaig adonar que aqueixa nit, no sols va ser una festa entre amics, ocultava alguna cosa i ningú sabia res. Desitjava que fora una broma de mal gust, però desgraciadament això era la realitat. 
Cristina Martinez *Lopez es trobava sense vida en una cantonada del garatge ple de caixes,  amb un colp al cap que significa que la van assassinar amb un objecte massa dur per a matar-la.
-Xics crec que seria millor que ens anàrem al menjador - Era Dennis pujant els escalons
A continuació deixàvem tots el garatge i ens dirigíem al menjador.
En aquest moment, no saps en qui confiar la realitat era que un de nosaltres sis era un va assassinar, i no suportava pensar que podria ser jo, no el sàvia però havia de saber qui ha sigut, encara que haguérem d'assumir tot.
-Qui ho va trobar - Pregunte i quasi a l'instant
-Va ser Marc, l'es va despertar i en veure que no estava Cristina va anar a buscar-la, i la va trobar... 
- Xics estic disposat esbrinar que a passat, quedar-vos tots en el menjador i que algú m'acompanye a buscar a les habitacions i a veure si en entrem alguna cosa- Deia quasi sense pensar, només vull saber qui va matar a Cristina.
- T'acompanyaré jo- S'alça Mónica i es dirigeix a mi - Vull saber que h** ha assassinat a una de les meues millors amigues - Ningú vaig dir res almenys fins que pugem a la primera planta. 
Allí se situaven 3 habitació amb unes portes totalment blanques, la primera porta era la meua amb Dennis i Carla. En entrar es visualitza una habitació prou gran per als tres, només hi ha un llit però és de matrimoni que ocupava de parells a paret en el fons de l'habitació i just a dalt del llit de troba una venda la suficient gran per a arribar quasi al sostre, als costats hi ha 2 portes una que es dirigeix al bany i l'altre a un dispensari i l'altra d'un dispensari ple de roba, que ja ningú utilitza. També uns armaris que és on deixem tota la nostra roba. Primer vam ser al bany que era totalment blanc amb unes cortines negres. Buscàvem alguna cosa que poguera culpar-nos però no hi havia res, només roba que significava que ens havíem dutxat, no ens parem molt en el bany i vam ser al dispensari, però més del mateix, res en contra nostra. 
En eixir de l'habitació i anar a la segona que era de Monica i Jonathan, em ve al capdavant un record d'ahir, era Cristina plorant, no record que deia però , perquè plora ? 
- Omar va, entrem ja - Va ser estrany però semblava real 
- Si, si , ho sent però tot això...- Volia  dir-li que no puc més, que estic espantat, però preferisc seguir- 
En entrar, era una habitació una mica més xicoteta que l'anterior, estava tot per a dalt, un sostenidor en la *tauleta de la fusta de roure que estava alat del llit, i un parell de mobles també de roure per a deixar la roba. Aquesta habitació era de la meua germana, totes les parets eren habitades i negres i totes les parets plenes de postres de cantants que desconec. 
-Omar pots mirar això un moment- una mica desconcertat m'ensenya...- Crec que ja es perquè no recordem res d'aquesta nit - M'ensenya una bossa xicoteta amb una substància blanca -  Es diu *mefedrona i és semblant a l'èxtasi però més potent que fins i tot en dosis grans fa oblidar-ho tot.
Record que Monica i Jonathan preguntant-nos  que si volíem i tots déiem que si, com sempre es diu " un dia és un dia"
- Llavors... per la meua culpa Cristina està morta-
- No digues ximpleries, no tens la culpa de res, la tenim tots, tots decidim provar aquesta droga i encara que estiguera mal ja no podem fer res, hem de seguir i trobar la veritat-
- Tens raó - apunte de plorar però no ho fa perquè és una xica bastant forta. 
- Continuem buscant va -
Es va guardar la bossa en la butxaca esquerra dels pantalons i continuem buscant. Mentre mirava el llit de Jonathan trobe una polsera.
- Mónica crec que aquesta polsera és de Cristina - No ho dubte, és la polsera d'or que portava des dels 17 anys
- *Alo millor li va caure  i ho va recollir- Sonava a una excusa molt dolenta 
Encara no podem traure conclusions sense preguntar-li, però no m'estranyaria que li l'intentara robar i encara sense ser intencionat que la matara 
- Després li preguntarem,  ací ja no queda res més per buscar-
Deixant l'habitació i ja entrant a l'última que és de Cristina i Marc. La tercera habitació era la més xicoteta i era la meua quan era xicotet, i estava encara com quan era xicotet. Hi ha una llitera perquè com sempre portava algun amic, jo supose que ells dos dormiran atapeïts , totes les parets encara eren d'arrebossats i pintura i el sòl de *miarocement, en una cantonada un escriptori amb una cadira plegable, i unes calaixeres, alat de les lliteres hi ha dos armaris una amb tota la meua roba de quan era xicotet encara i en l'altra on guardaven ella la seua. 
Jo buscava en l'armari d'ells i ella en la meua.
- Hi ha alguna cosa per allí?- 
- Res de res i per allí? 
- Només roba de xiquet- Que vergonya aqueix era el meu armari.
- Mira a veure en el llit -
- Òstia el mòbil de Cristina- 
- *Es veritat, encara que crec que ella s'havia portat dos mòbils per si de cas - 
Això significa que per mínima    casualitat hi haja una prova de l'assassí. Ràpidament deixàvem l'habitació i anàvem al menjador, però abans d'arribar ja estaven esperant ens. 
- Omar, heu trobat alguna cosa ? - *Decia Clara 
Mónica espenta a Mónica i es dirigeix a Marc 
- Marc hem trobat el mòbil de Cristina i crec que podries desbloquejar-lo - 
- Clar que puc, que nuvi no se sap la contrasenya de la seua núvia - sona amb una justificació molt estúpida - 120820
Hi ha molts missatges en el mòbil  com realment hui era el seu aniversari però  eren tots d'amics, cap familiar, segurament seria perquè no tinguera molta,, mirem i mirem i tots els missatges es repetien " Feliç aniversari" " Gaudeix com saps " " Per més anys juntes " tots aqueixos missatges eren mes duros de llegir del que pensava. De colp el xat de Marc, és el que més em crida l'atenció, tots els seus missatges eren molt controladores, " On aquestes?" " Espere que no estigues amb cap xic " " *Cojeme les maleïdes anomenades " 
De sobte em ve el record de Cristina, ella té por per Marc.
-Omar estic fart de Marc, no em deixa viure, crec que menys m'espere em mata, tinc por - Deia ella sense parar de plorar 
- Hauries de deixar-ho ja - I fins ací el meu record
A l'instant Mónica espenta a Marc  
- *Eres  un controlador de m**- 
De colp Marc espenta a Mónica i ella cau damunt meua, i en alçar-me em cau la polsera de Cristina. I ve una segona espenta. 
- Aquesta polsera és de Cristina, la porta des que dt. conec !- Crit Marc 
El que s'aveïnava era molt fort 
- Calma't! La vaig trobar a l'habitació de Jonathan mentre buscàvem entre el seu cabell blanc, volíem preguntar-li però no hem tingut temps
 Marc en escoltar les últimes paraules que vaig dir, es va tornar boig disposat fer qualsevol cosa. 
- Ho sabia... Sàvia que eres tu, Assenyala a Jonathan mentre es dirigeix al que estava en la cuina 
- Però que aquestes dient? M'ho vaig trobar ahir a la nit tenia bona pinta i volia vendre-ho..  I per això ho tinc - Era molt sospitós 
- Mentida ! Segur que la vas assassinar per la polsera - Li la veu cada veus més alterat 
- Calma't, que la teua tampoc et salves, estaves obsessionat amb Cristina, no la deixaves viure - 
De sobte arriba la primera punyada de Marc a Jonathan. Ara mateix eren un home furiós i qualsevol que intentara separar-los acabaria pitjor encara. Arribaven puntades i punyades per tots els costats, quan Marc espenta  a *Joanthan perquè sabia que podrien quedar els dos molt mal i agafa un ganivet. 
-Que cony fas Marc- 
- *Vida per una altra, *diu que la vas matar encara aquestes a temps -
-  T'ho jure que no la vaig matar- 
- Resposta incorrecta- Ja amb el braç alçat apunte de matar-lo 

- Parar ja!!!! Vaig ser jo !!, o això record... - S'escolta la veu tímida de la persona que menys m'esperava 
Un colp de silenci en tota la casa, fins i tot s'escoltava als ocells
-Crec que puc explicar-ho tot, però per favor no mats a ningú si has de matar a algú és a mi- La veu venia d'ell, de la persona que millor coneixia, era Dennis..
- Ahir a la nit, quan estàveu ja tots dormint cadascun en un costat, vaig decidir eixir a prendre l'aire - Presa pauses per a respirar i continuar - Allí em vaig trobar a Cristina, estava sola però parlava amb algú, ella deia " No puc més amb *marc, necessite veure't ja" - Per a durant un parell de segons per a assimilar el que anava a comptar - Quan es gira i em veu, em va començar a cridar i intente parlar amb ella però només repetia-" Si li ho expliques a Marc et mate " soc una persona que no tolera les banyes i comencem a discutir, jo volia explicar-ho i ella em repetia que no li ho explicara, i quan em vaig girar i em vaig anar a l'entrar, va agafar una pedra i m'intente colpejar, no es com va succeir, va ser molt ràpid, però quan em vaig adonar l'havia matada, però t'ho jure que no va ser a posta - Acaba plorant 
No pot ser Dennis ha assassinat a Cristina, que fora sense voler o no , continua sent assassinat i el meu nuvi s'aniria a la presó, és una imatge que no em puc imaginar, era tot molt gran per a mi. És una persona molt feble,  incapaç de fer alguna cosa per aquest, en la presó a penes aguantaria més d'un mes
- Dennis, et semblarà estrany, però intentaré ajudar-te, el teu m'has intentat ajudar, no se si el que m'estàs comptat és veritat al cent per cent però vull confiar en tu i això vaig fer - Marc és una mica idiota, pro tenia raó, l'intent avisar però Cristina...- Cristina no té molta família, no se si m'enteneu .
- Però aquestes boig ? Vulgues o no és un assassí ! Telefonaré a la policia  ja de ja- Crida Clara mentre agafa el mòbil 
- Clara el sent però millor em quede amb això - Mónica li arranca el mòbil  de les mans.
-Però que us esteu tornant tots bojos ara !- Desesperada perquè algú es posara a la seua part  
- Vols entendre-ho ?! Si no arriba a morir Cristina haguera sigut Dennis, i si arriba ha ser a l'inrevés? -  Pot dir el que vulga però és el que pense 
- Omar... Eres el meu millor amic, però jo no vull veure'm involucrada en això -
- No fa falta, ves-te a l'habitació nosaltres ens encarreguem, i Marc serà millor que puges amb ella, pot ser que siga massa per a tu- Tènia raó, acabava de morir la seua núvia, i encara que li posara les banyes era la seua xica -
- Gràcies xics... Us ho agraïsc molt - Amb llàgrimes encara en els ulls- Sou els millors-
Em vaig acostar al, li vaig netejar les llàgrimes i li va abraçar, una abraçada que semblava infinit o això volia. 
- Et vull, encara sort que no t'arribe a donar - I li vaig besar, el bes més tendre que li podia donar. 
Encara que tant de bo durara més és moment ens tocava posar-nos a la feina.
Vam ser al pati de darrere de la meua casa, Jonathan i Mónica començar acabar un forat que els portaries més d'una hora. Una veus finalitzat, i Cristina ja en el fons vaig posar un detall igual que tots. Jo li vaig deixar unes roses blanques que tenia al pati posterior, Jonathan li va retornar la polsera, Mónica li deixa una foto que tenien junts, Clara no va voler deixar-ho ella però ho vaig posar jo, era el penjoll favorit de Clara, en forma d'estrela que posa "Per sempre", Marc li deixe totes les fotos que tenien junts i un penjoll que tenien junts, el típic del cor partit i per a finalitzar Dennis que no tenia res a deixar-li desgraciadament. 
Mentre ens miràvem els uns als altres, amb Cristina ja enterrada, ens vam adonar que mai oblidàrem aquest moment. 
Fi