Salvatges

Capítol 2

Arribo a Juni i he de reconeixer que m'agrada aquest petit poble perdut enmig de la boira. Els meus pares es pensen que dormo però sento perfectemant com diuen:

-Uf, no m'agrada gens la boira! Sort que nosaltres anem a Amèrica i no viurem aquí...-la meva mare odia tant la boira com la seva germana. Li va costar molt portar-me a viure aquí amb la tieta.

-Sí, no sé que farà la Mia sola enmig d'aquesta boira i la Mónica...-El meu pare és com ella, odia la boira i la Mónica; jo, en canvi, no.

A mi m'agrada la boira, m'agrada sortir al carrer i sentir-me dins aquell núvol, amagada de tothom, allunyada de tothom...

El meu pare em desperta a sacsejades.

-Vinga, lleva't!-em diu amb malhumor.

-Bon dia papa-dic fent veure que em desperto-Ja sóm a Juni?-sé perfectament la resposta, però igualment espero el seu sí amarg.

Arribem a casa la Mónica que ens rep fredament i convida els meus pares, que rebutjen l'oferta i se'n van ràpidament. Quan ja són lluny faig una forta abraçada a la Mónica. M'he l'estimo molt, però els meus pares no ho saben, és el nostre petit secret. Ella m'he la torna i entrem a casa. Fa xocalata desfeta i ens la bevem a la vora del foc mentre ens expliquem la nostra vida. Li explico tot el que ha passat de nou amb en Joan i em torna a prometre que baixarem molt sovint al poble. No em diu cada cap de setmana i ho deu notar perquè després afageix:

-Mia, no podem baixar cada cap de setmana, pensa que segurament també faràs amics aquí, voldràs quedar amb ells i a més hi han dues hores fins a St. Fermí.

Li dono la raó i de seguida canviem de tema, m'explica que va conèixer un noi molt maco i que han quedat divendres per anar a sopar. Després de parlar una estoneta més anem a dormir. M'ha preparat i decorat l'habitació molt bé, coneix tots i cadascún dels meus gustos tot i que mai l'hi he explicat directament. M'estiro al llit i em tapo amb l'edredó verd llimona. Dos minuts més tard ve ella, corre la cortina i em fa un petó al front mentre em desitja bona nit. La mare mai em feia això, des de ben petita que anava a dormir sola, mai m'ha desitjat bona nit, mai m'ha mimat, sempre he hagut d'espavilar-me sola. Davant l'altre gent es comporten com pares normals, però quan no hi ha ningú és com si jo no existís. A vegades em pregunto si m'estimen de veritat. Decideixo no explicar-li això a la Mónica, potser ho faré un altre dia, però avui no es el moment.