Salvatges

Capítol 3

Quan em desperto el rellotge digital de la meva tauleta de nit marca les 10:07, vaig a la cuina i trobo l'esmorzar preparat. Avui la Mónica treballa i jo hauria de ser a l'escola, però no començo fins demà. Em bec la llet i em menjo el croisant, em poso uns texans, una samarreta verd turquesa i el meu jersei preferit. Miro el mòbil i trobo un missatge d'en Joan, em pregunta com m'ha anat el viatge i com estic. El contesto i surto al carrer, vull conèixer el poble abans de començar l'institut. Camino pels carrers sota la boira i no-sé-com vaig a parar al límit d'un bosc. Em quedo parada uns instants, el pànic s'apodera de mi, aquells arbres em fan mala espina, però alguna cosa al meu interior em fa endinsar al bosc. Camino una bona estona, miro el rellotge, les 12:15. Decideixo tornar a casa i, sorprenentment, arribo al llindar del bosc sense problemes. Aquell bosc m'ha deixat intrigada, demà a la tarda després de l'institut tornaré a veure que és el que el fa tan captivant.

Quan arribo, la boira ja s'ha esvaït. Obro la porta i em trobo la Mónica fent-me el dinar, li faig dos petons i vaig a escriure al diari. Sí, escric a un diari, no escric cada dia, només els que em passen coses interessants, com avui. Després d'explicar com vaig arribar aquí -ahir no vaig tenir temps d'escriure- escric com he arribat al bosc i com la curiositat que se m'ha despertat a dintre meu no em deixa pensar en res més.

"Pip pip", un whatsapp. Estic a punt de mirar que diu quan la Mónica em crida per anar a dinar. Com que mai he donat massa importància als whatsapps no me'l llegeixo i decideixo que esperaré fins després de dinar. Baixo al pis de baix i menjem mentre m'explica que ha fet a la feina, és publicista, després em pregunta que he fet jo. L'hi explico que he anat a donar un volt pel poble saltant-me el tros del bosc. A la tarda ella té festa i anem a passejar pel poble. Tot i que no em porta al bosc ni m'hi porta, em serveix molt més que el que he fet aquest matí ja que em diu els noms del carrers i les places, m'explica la història del poble, em presenta la gent que trobem pel carrer...

Quan tornem a casa encara no he mirat el whatsapp que m'han enviat al migdia i decideixo mirar a veure que diu. És de la Mireia. Diu: "Mia, no t'espantis però m'has de trucar. ARA!" Em quedo sorpresa i preocupada alhora, que deu voler. Després em sap greu no haver mirat el whatsapp abans, en teoria l'havia d'haver trucat fa hores. Decideixo trucar-la, si és tan important no pot esperar ni un segon més.