Salvatges

Capítol 4

-Piiiip... piiiiip... piiiip... Hola?- Al tercer toc la Mireia contesta.

-Hola Mireia, què era allò tan important que m'havies de dir?-pregunto amb una curiositat fingida, la Mireia sempre exagera les coses i prefereixo fer veure que tinc curiositat que no aguantar a bronca que em faria si no mostrés aquest interés.

-Mia, el que t'explicaré ara és molt fort així que seu, sisplau.- decideixo fer-li cas, no perquè m'he la cregui sinó perquè em fan mal els peus de tant caminar pel poble.

-Digues, que m'has de dir? Ja estic asseguda.

-Aquest migdia mentre tornavem de l'institut amb la Maria i la Marta hem vist en Joan... segur que estas asseguda?- la seva veu tremola i començo a témer el pitjor.

-Sí, va continua!

-Amb... amb... amb... no puc Mia! És que és molt fort!- sento com comença a plorar a l'altra banda del telèfon.

-Mireia, no passa res, vinga va... Tranquilitzat i explica-m'ho.

-Mia, en Joan estava amb una altra noia!!- Sento com si em donessin un cop de puny a l'estòmac. No fa ni un dia que he marxat de St. Fermí i ja té una nova nòvia! Aleshores em vé un pensament al cap: i si la mireia s'ha equivocat, i si només era la seva germana? No, no pot ser, només té germans. Doncs la cosina, o una amiga...

-Mireia, i si... només era una amiga?

-Mia, els vaig veure... fent-se un petó.

Ara sí que no hi ha dubte, en Joan m'ha posat les banyes. Començo a plorar. No pot ser, com m'ha pogut fer això, jo l'estimava... I pensava que ell també m'estimava a mi. Intento trobar una excusa que faci canviar la situació, que em faci veure que tot es un malentés, que em digui que en Joan no m'ha posat les banyes, que m'expliqui perquè en Joan estava amb aquella noia fent-se un petó... Però no trobo res en el meu interior, res que em consoli, res més que la meva amiga. Finalment contesto la pregunta que ella m'havia estat fent durant tota aquesta estona. "Mia, estàs bé?"

-No,- contesto mig plorosa- com vols que estigui bé?

-No se ni perquè ho pregunto, ja sé que no estas bé, per això demà vindré a casa teva després de l'institut? Arribaré cap a les 5.

-Sí perfecte, necessito algú amb qui parlar...- dic mentre penso què si és així no podré anar al bosc, però... De veritat considero més important el bosc que no pas en Joan i la seva farsa?

Penjo i em poso a plorar al coixí verd, què al cap de poc ja està xop. Porto així 10 minuts quan arriba la Mónica per avisar-me de que el sopar ja està fet. De seguida que veu els ulls emvermellits i plens de llàgrimes que tinc em pregunta què em passa. Li començo a explicar la història d'en Joan, em costa molt ja que cada paraula que dic em fa pensar en ell, en els moments què vam passat junts i en com, en pocs minuts, he passat de veure'ls com les millors experiències de la meva vida a odiar-les a mort. Mentre parlo les llàgrimes em cauen galtes avall, i els sanglots no em deixen parlar, la Mónica m'intenta tranquil·litzar, però s'ha obert una ferida molt gran al meu cor i no la podran curar ni unes paraules tranquil·litzadores, ni unes moixaines als cabells, ni tampoc la visita de la meva millor amiga.

No tinc gana, i sense haver-li de dir res, la Mónica no em fa anar a sopar. La Mónica em comença a explicar un conte, no sé com s'ho fa per saber sempre què és el que em vé més de gust. Em quedo estirada al llit, amb ella, fins que m'adormo bressolada per les seves dolçes paraules.