LES FLORS DEL MEU JARDÍ

ELS GIRA-SOLS

Sempre recordaré amb molta estima el dia que en Pere em va dur aquell bonic i radian gira-sol, aquell va ser el primer dir que ens veiem després de quatre mesos a molts quilòmetres de distància. En Pere treballava a l'exèrcit i es passava mesos sense venir a casa, i el poc tems que ens veiem el gaudíem com si fos l'últim.

En Pere, sempre que tornava a casa, m'avisava amb un parell de dies d'antelació, i jo reservava en un bon restaurant, m'arreglava amb la meva millor roba i les meves joies, i un cop ell era aquí, junts gaudírem d'un sopar romàtic, on celebràvem la seva visita i ens posàvem al dia. Però aquell dia, mentre em trobava seguda a la butaca amb la manta mirant la meva telenovel·la preferida, vaig sentir el timbre, no esperava la visita de ningú, ni molt menys de Pere. En obrir la porta, el primer que vaig veure va ser aquell gran gira-sol de pètals grocs que reflectien amb el sol de primavera. El gira-sol sempre havia estat molt important per nosaltres, ja que el nostre primer petó ens l'havíem fet en un cap ple d'ells, Pere m'hi havia portat quan érem joves. Uns centímetres més amunt en la seva cara, una barreja d'alegria i tristesa amb una llàgrima que li relliscava, dibuixant-li el contorn del nas. Jo em vaig llançar als seus braços per basar-lo, metre deixava el meu pes sostingut entre les seves mans col·locades suaument al voltant de la meva cintura. Un cop ens trobàvem dins de la casa ell va explicar que havia vingut per quedar-se uns pocs dies, i que havia decidit fer-me una petita sorpresa. 

La seva estada es va allargar, i finalment es va poder quedar una setmana sencera, durant els dies que vam passar junts, els vam gaudir amb molt intensament. Ens passàvem el dia junts, anàvem al cinema, a passejar pel parc, a menjar en els millors restaurants, a fer pícnics a la muntanya, a veure les estrelles... Va ser la millor setmana de la meva vida, em sentia alegre i energètica com mai m'havia sentit, només tenia ganes de passar temps amb ell. Aquesta energia es veia reflectida en la bonica flor que m'havia regalat, tot el dia buscant el sol que donava color als seus delicats pètals.

Però finalment la setmana es va acabar i vam haver d'acomiadar-nos. El matí havans de la seva partida, entre llàgrimes vam preparar la maleta amb totes les coses que necessitava a l'exèrcit. Havia estat una setmana molt especial, però ja era hora de tornar a la vida normal i això em destrossava, pensar que tornaria a estar mesos sola en aquella casa buida i apagada a l'espera del seu retor em superava. Un cop a fora amb les maletes dins del camió ens vam deixar endur per les emocions d'aquell moment i entre petons i abraçades ell va pujar a la furgoneta i va marxar. 

En entrar a casa vaig adonar-me que la bonica flor es trobava mustia, aquesta anava perdent els pètals a poc a poc, fins a quedar del tot pansida, i de la mateixa manera que jo, es trobava derrotada pel sentiment de solitud que em causava no veure en Pere.