LES FLORS DEL MEU JARDÍ

LES ROSES

Era el dia 23 d'abril, el dia de Sanat Jordi, em dirigia a la feina estressada, esquivant paradetes de llibres i enamorats amb roses. Sempre havia odiat aquesta festivitat, per què la gent havia de demostrar el seu amor davant de l'altra gent? Sentia al clatell les mirades de pena de les parelles, devien pensar que era molt dur passar la diada tota sola. 

En arribar a l'oficina em vaig asseure al meu lloc de sempre, davant de la pantalla i el cafè al costat. Feia tres hores que estava seguda fent la mateixa feina, entrar pressupostos pel lloguer de cotxes, i ja em començava a fer mal el cap i a picar els ulls. Vaig decidir fer un petit descans i anar a les màquines expenedores de l'oficina a buscar una xocolatina i un altre cafè, a veure si me'n pujava els ànims. Em vagi veure el cafè d'un glop i vaig allunyar-me de la conversa de les meves companyes, les quals ja començaven a parlar dels rams de roses i els llibres que s'havien regalat amb la seva parella.  Vaig tornar al meu lloc i des de lluny vaig veure un gran ram col·locat damunt la taula. El ram ocupava gran part, entre les roses una targeta dedicada: Gaudeix d'aquest Sant Jordi. Ens veiem a les vuit de la tarda a la plaça principal, sota les voltes, davant de la cafeteria que fa cantonada. Anònim.

Vaig mirar al voltant i vaig analitzar les cares de tota l'oficina, tothom es trobava admirat mirant-me fixament. Incòmoda i estranyada vaig guardar el ram sota la taula, per no cridar més l'atenció i vaig continuar treballant. Però no podia concentrar-me, no podia parar de rumiar qui havia estat la persona que m'havia enviat el ram.

De camí a casa, amb el ram entre les mans, tenia en el cap una discussió entre assistir o no a la cita. Un cop a casa, vaig decidir arreglar-me i assistir-hi per treure'm el dubte. Potser seria l'amor de la meva vida. 

De camí sentia molts de nervis, volia arribar amb molta antelació, així poder fer una volta per les paradetes i compra-me un nou llibre. Un cop allà, amb el llibre nou a les mans em vaig col·locar just davant de la cafeteria, recolzada en una columna de les voltes. Ja era hora i al meu voltant no veia cap cara coneguda. En aquest moment em vaig començar a espantar, un grapat de pensaments negatius em van venir al cap, pensava que m'havien deixat plantada, o pitjor, que el meu admirador secret era un acusador que, a més, sabia on treballava. 

Ja passaven deu minuts de les vuit, m'havien deixat plantada. I si tot això havia estat una broma de les meves companyes de feina per riures de mi? De sobte vaig veure arribar de lluny a la Maria, feia molt que no la veia, estava guapa com sempre, m'estanyava que es trobés tan sola un dia com aquell.  Venia decidida a pas lleuger cap a mi, com si tingués alguna cosa a dir-me. Un cop davant meu, amb un somriure d'orella a orella em va dir: - Veig que has rebut el meu ram.